Si vull llegir una notícia del Regió7, m’he de registrar; si en vull llegir una del Diari de Girona, també... i així amb 15 o 20 diaris més, com es gestiona això?». Aquest era el missatge, no tinc encara gaire clar si expressava sorpresa, queixa o preocupació, d’un usuari de Twitter aquesta setmana mateix. Dic que no ho tinc gaire clar perquè no acabo de concebre el tipus d’enuig que provoca el fet que els mitjans de comunicació comencin a demanar un cert compromís a l’usuari, vincle que sí que accepta sense gaires escarafalls amb Google, Amazon, Instagram, Spotify, el banc, el supermercat, CatSalut, Hisenda, Ticketea o la fruiteria de sota casa. És un comentari que, podríem dir, forma part del corrent que considera que el Periodisme no val res, encara que el preu no sigui monetari, sinó en forma de correu electrònic.
Les dades, però, conviden a l’optimisme. Regió7 va estrenar els continguts R7+, exclusius per a lectors com tu, que ens llegeixes al paper o identificat a la web, ara fa un mes i des d’aleshores 8.500 persones ja s’hi han apuntat. Són lectors que han decidit fer el pas i estrènyer llaços amb el diari. Però d’aquí a pagar hi ha un bon tros, perquè el camí que el sector ha fet durant les darreres tres dècades ha estat d’anades i vingudes, sense un full de ruta clar, i amb l’esperança que el model dels diaris gratuïts, on la publicitat pagava la festa dels lectors, també funcionaria a Internet. Però s’ha demostrat que no és així.
Tothom n’és conscient. El Periódico, Vilaweb, l’Ara, La Vanguardia i el Segre són exemples de capçaleres que ja fa temps que cobren pels seus continguts online. Nació Digital, tampoc ho descarta; el seu nou editor, Marc Basté, ho reconeixia en una carta adreçada als lectors dijous amb una frase un xic desafortunada: «Ens doneu el vostre compromís i, potser, quan ens ho mereixem, fins i tot pagueu pels nostres serveis de forma recurrent». Segurament, l’error més gran que ha comès la premsa ha estat intentar replicar el seu negoci tradicional al món digital i fent-ho cada vegada amb menys recursos. Però al centre de la presa de decisions no hi hauria d’haver hagut el suport, sinó l’usuari: què vol, què llegeix, com i quan ho llegeix i, sobretot, per a què està disposat a pagar i per a què no. Llibres, sèries, cine i música han aconseguit una transició cap a la remuneració que fa uns anys semblava impossible. Per què els mitjans de comunicació que fan molt més que replicar notes de premsa i trepitgen el carrer no poden aconseguir-ho?
