El dimecres 18 de maig va tenir lloc a Berga una jornada organitzada per Regió7 sobre «La Catalunya dels pobles». Vaig tenir l’oportunitat de parlar sobre pobles.
Al Japó, un poble passa a ser ciutat quan té 30.001 habitants, i a Dinamarca i Suècia, si arriben als 201. Els francesos defineixen un poble quan en té menys de 2.000, i a l’Estat espanyol quan supera els 10.000. La definició demogràfica no funciona; tampoc la que assimila poble amb zona rural i zona rural amb zona agrària.
El que probablement és més clar, a la meva manera de veure, és que els pobles es despoblen, i aquest és el gran problema; gegantí, perquè, segons les dades que proporciona la demografia, molts pobles no pararan de perdre habitants.
Sabem què passa quan un poble es despobla: que ben aviat li arriba l’abandonament, i que aleshores ja no hi ha solució. Un mal generalitzat als Pirineus, a àmplies zones d’Espanya i a molts llocs d’Europa com Escòcia, l’oest d’Irlanda, el Massís Central francès, els Apenins italians, el nord de Finlàndia i Suècia...
També a moltes comarques catalanes i també a les perifèries comarcals del Berguedà, del Bages, de l’Anoia, del Moianès, fins i tot de la rica Osona; d’una manera alarmant al Lluçanès i al Solsonès.
¿El Govern de Catalunya, els governs locals, podran garantir la sostenibilitat social d’aquest món rural que comparteixo amb una part de la població del país? Voldria que aquesta Catalunya dels pobles fos de l’interès de tots els catalans, desitjaria que el despoblament fos el maldecap del Govern del meu país.
Esperava que el vicepresident Puigneró escoltés aquest plany: que als pobles hi ha pocs joves, i encara menys dones joves –elles són les principals protagonistes de la fugida il·lustrada que faran més profund l’esvoranc demogràfic–; que la generació suport, els que hem nascut entre 1958 i 1977, no tenim relleu.
Necessitem recanvi generacional per trencar amb l’envelliment i la baixa natalitat; activitat econòmica en tots els sectors, oportunitats laborals que retinguin els joves i que donin oportunitats estables als nouvinguts urbans i estrangers, per tornar a ser una terra integradora com ho van ser en les etapes migratòries anteriors. Necessitem habitatge de qualitat –no habitatges socials–, transports públics físics i digitals del s. XXI i nova indústria. Esgarrifa el plany dels empresaris berguedans que fa anys que reclamen sòl industrial per retenir la poca indústria que tenim.
Amb desenvolupament sostenible, natura, paisatge i turisme pendular no en tenim prou; amb el desenvolupament endogen no ens en sortim.
Necessitem compromís i lideratge del Govern perquè el problema que es va plantejar el dia 18 de maig a Berga no és un problema local, ni zonal, és un problema de país. Això és el que vaig demanar al vicepresident Puigneró, finalment al secretari de Coordinació Territorial de la Generalitat, Xavier Fornells, perquè el vicepresident –tant que l’esperàvem– no va poder ser a la jornada.
