Després de dos anys sense, el programa oficial de la Patum va començar quasi igual com sempre: amb la sortida del tabal després de l’aprovació (per unanimitat) del ple municipal berguedà per fer-la. És un tràmit ancestral que dona la pauta sobre quina festa és i com les gasten a l’actual Castrum Bergium. Dies abans i des de fa una bona colla d’anys hi ha una prèvia no oficial: el cap d’any patumaire. La vigília de l’Ascensió, un grup de músics toquen els primers tirabols i a la plaça es pot veure el primer fuet encès furtivament, cremant i petant a mitjanit entre sospirs d’emoció.
D’aquesta primera aproximació a l’olor de sofre se’n faria creus si la veiés el seu fundador, l’enyorat Pòlit Miró. Ell i els que l’acompanyaven en els primers anys patien pel fracàs per manca de públic. Així mateix, dies després, els sons del ball de l’àliga preceptius abans de la primera sortida del tabaler de l’edifici consistorial eren seguits en directe pels familiars dels intèrprets i pocs més.
Aquest any, aquestes propostes han omplert quasi a petar la plaça de Sant Pere. Tothom hi era. En les dues jornades s’ha viscut de nou la concentració de persones en poc espai, uns a tocar dels altres en una rotllana de caps i mòbils filmant que impossibilitaven la visió de l’orquestra de metalls mentre sonaven majestuosament. Una cosa mai vista.
Confio que aquestes escenes hagin quedat a les retines dels organitzadors, els polítics i les forces d’ordre. Ens esperen moments de risc o d’alt risc. Hi ha ganes boges de llançar-se als carrers a saltar rere les comparses i els músics. El murmuri s’escampa per tot arreu. Els nadons i la canalla estan tot el dia amb els ulls posats a les pantalles que van repetint les imatges d’altres anys. Als bars no es parla de res més i tot comença a fer fortor de sofre i de vidalba.
Qualsevol que ha experimentat ser a dins d’un salt complet a la nit, sobretot als plens, haurà comprovat les empentes i les arrombollades que s’han de patir. És l’única festa popular amb un hospital de campanya a prop per atendre els ferits per cremades o caigudes.
No soc expert en Patum ni ho seré mai. Segons el meu entorn, no haver-hi nascut m’impossibilita per parlar-ne amb rigor. Tampoc ho soc en seguretat de masses humanes, però no cal ser-ho per preveure unes assistències de rècord. Caldrà afrontar concentracions difícils de gestionar. Qui comanda s’ha de preparar per conjurar-ho amb tots els plans de contingència possibles. Cal prevenir aforaments, regular accessos o tancar carrers a partir d’un cert nombre de persones. Si soc un exagerat o un alarmista sense pedigrí patumaire em menjaré de gust aquest article en públic el dilluns després, quan a Berga tots dormen la mona de barreja. De fet, em conformaria amb menys. Només que alguns membres de les comparses, retrobats només durant aquests dies de gresca, evitin passar i empènyer amb aquells pits inflats a punt d’esclatar, similars als d’un colom de plomes lluents i en zel rere una coloma astorada.
