L’Estat pressuposta inversions a Catalunya i només n’executa la tercera part. Aquesta és la notícia indignant de la setmana. Però les que es liciten i adjudiquen entren als llimbs de la parsimònia executora pròpia de la màquina ministerial, on cada setmana es mou una palada de sorra i les mescladores de formigó giren a tres revolucions per hora. Les obres es normalitzen com una part del paisatge i el seu progrés només l’aprecien els que les visiten un cop l’any. En algun grau, la patologia és comuna a la majoria d’administracions i contrasta amb l’agilitat que de vegades ens meravella en la iniciativa privada.
Però el caràcter de cosa pública no és en ell mateix cap maledicció, ni implica una condemna ontològica. I la prova la tenim a la Xina, on el poderós govern combina l’autoritarisme amb la cerca de legitimitat popular per la via de l’eficàcia. Recordaran que fa una mica més de dos anys, quan va esclatar la pandèmia del coronavirus, van construir un hospital de 25.000 metres quadrats, amb deu mil llits, en només deu dies. Milers de treballadors amb centenars d’excavadores, grues i camions van obrar la meravella encaixant mòduls prefabricats, però no era la primera vegada. L’any 2003, en resposta a una alerta per epidèmia de SARS, van fer aparèixer un hospital a Pequín en només set dies, i van mobilitzar quatre mil persones. El 2010, a Hunan, van aixecar l’estructura d’un hotel de quinze plantes en 47 hores. El 2015 es va trigar menys de dos dies a substituir totalment un important pont als accessos a la capital. I nou hores van bastar perquè mil cinc-cents operaris construïssin una estació ferroviària a Nanlong l’any 2018.
Com a la cuina d’un bon restaurant, és necessari tenir tots els ingredients a punt i a mà abans de començar. Planificar molt bé per muntar el trencaclosques amb una rapidesa que limiti les molèsties dels usuaris. Exactament el contrari del que sol passar a casa nostra, on són tan freqüents els imprevistos i les improvisacions.
