Por la mañana, rocío. / Al mediodía, calor. / Por la tarde los mosquitos: / No quiero ser labrador». Era el 2004, i el socialista Pasqual Maragall presidia un govern tripartit a la Generalitat, una cosa que a Marta Ferrusola la feia sentir –ho va explicar ella mateixa– com si haguessin entrat lladres a casa seva. Va ser aquell any quan un crit va irrompre en plena celebració institucional de l’Onze de Setembre: «Traïdor!».
Per ignorància supina o per pur negacionisme lingüístic, alguns –molt pocs– assistents a l’acte van esbroncar Serrat quan va engegar la seva commovedora Cançó de bressol; els versos d’aquella cançó de bressol que la seva mare li cantava en castellà es completen amb una dolorosa descripció, en català, dels durs anys de la postguerra. Però als guardians de la pàtria –quina pàtria?– això els era ben igual. Més tard, amb la borratxera del procés, s’han acarnissat amb el Nano; l’hi tenien guardada. Crec que episodis com aquest expliquen per què el debat lingüístic s’ha enverinat amb el temps fins a límits insuportables. També que a Raimon l’esbronquessin a Las Ventas quan cantava en català –o valencià– durant un concert homenatge al pobre Miguel Ángel Blanco; sense que al llavors president Aznar se li mogués ni un múscul de la cara.
Queda clar que s’han llançat moltes pedres en les dues direccions, però proposo que ens fixem en un detall concret. Perquè a hores d’ara em sembla ridícul polemitzar sobre si el castellà ha de ser vehicular o curricular. Més enllà que el TSJC accepti la proposta, la pregunta seria: el castellà és una llengua de Catalunya, una llengua catalana? Sí o no?». Jo responc: Serrat. I Margarit, que va escriure una altra emocionada Cançó de bressol en record de la seva filla morta. I que ens va deixar uns versos que resumeixen el disbarat d’haver convertit els idiomes en armes de guerra.
«Les pitjors paraules, les que m’han fet més mal, les he sentides en la meva llengua».
