El menyspreu constant de l’Estat espanyol contra Catalunya ha pres dimensions siderals aquesta setmana amb l’enèsima constatació que el Govern de Madrid ens roba el que no inverteix a Catalunya, tot i tenir-ne obligació escrita i haver estat anunciada a bombo i platerets pels mitjans domesticats.
Com que preguntar no és ofendre: el nostre Govern no ha descobert fins ara que el Govern espanyol només ha executat el 36% de la inversió programada? Qui fa els comptes i controla el que s’emporten i el que ens tornen? Ara s’acaba el món, o ja fa temps que ens prenen el pèl i els quartos? Si la cosa va d’incompetents, com s’ho fan els de Madrid per aconseguir gairebé doblar les inversions previstes? I només n’hem de parlar urgentment? L’empresariat català encara espera, què? I els sindicats catalans, ¡encara no veuen motius de mobilització per reivindicar els milions estafats que afecten la competitivitat, l’economia, els serveis, el benestar social retallat per l’asfíxia econòmica a què ens sotmeten els diferents governs espanyols?
Què més han de veure els pragmàtics del «és el que hi ha», «toca aguantar i aprofitar el que tenim»? Si les inversions només arriben al 36% del promès, i el deute fiscal acumula greuges, quina ceguesa pateixen els catalans que neguen la discriminació que pateix Catalunya? Com no es pot veure que l’injust tracte fiscal afecta tots els ciutadans de Catalunya, a tots els catalans sense distinció d’ideologia? Les avaries en els trens, el dèficit clamorós d’un transport públic eficient, els col·lapses a les carreteres, la vergonya del Corredor Mediterrani, els límits a què s’ha sotmès la Sanitat són danys que pateixen tots, tots els catalans, per culpa de la cotilla econòmica decretada des de Madrid. O potser no?
Constatacions a banda, també preocupa saber quants són els que consideren injust el tracte d’Espanya envers Catalunya. Quants són els convençuts que també hi ha mentiders campant-la impunement que cal desemmascarar. I ja que hi som posats, saber quants són realment els qui diuen que Catalunya discrimina amb la llengua (que és la pròpia del país on viuen!). Saber si reconeixen haver crescut i progressat en la Catalunya que aplicava un model educatiu amb la immersió lingüística com a element integrador. Els que en reneguen, per què ho fan? ¿Quin discurs hi ha darrere l’exigència i la imposició del castellà, enfront del discurs entenedor i didàctic que explicita la validesa de la immersió en el model d’escola catalana? Tot plegat ens porta a insistir que hauria estat més útil, democràtic i civilitzat explicar, debatre i votar quin futur volíem, que no pas haver-nos abocat a aquest desassossec.
