N’hem vist molts, de projectes, presumptament guanyadors sustentats en sumes ingents de diners: l’absurda creença que tot es resumeix a tenir més dòlars que el veí ha generat onades de frustracions. Només hem de fixar-nos en els fracassos dels dos grans clubs-estat per antonomàsia, París Saint-Germain i Manchester City, incapaços de conquerir l’anhelada Lliga de Campions; com tampoc ho ha aconseguit el Barça capitanejat per Messi: com més euros regalava Bartomeu a l’argentí i la resta de vaques sagrades, més feia el ridícul l’equip en la competició europea. És innegable que la riquesa ajuda a triomfar en el món de l’esport, però afortunadament no ho és tot. Els intangibles també hi tenen molt veure, com ho ha demostrat el Reial Madrid obtenint fa uns quants dies la seva 14a Champions: no serà Florentino qui encapçali l’austeritat, però les seves estrelles són Benzemà, Vinicius, Modric i Courtois.
Valguin aquestes paraules prèvies per posar en relleu el valor de la feina ben feta, de la tradició, del pes de la història. El Baxi Manresa ha signat una temporada inoblidable, però no fa pas gaire que va conèixer el desencís del descens de categoria: és el destí d’un club que sovint parteix amb un dels pressupostos més baixos de l’elit estatal de bàsquet. Fa un quart de segle va conquerir la glòria esportiva i enguany ha disputat una final europea, ha entrat a la Copa del Rei i ha jugat els play-off. Entremig, alegries i decepcions, però l’equip no ha perdut mai pistonada. El motiu: haver-se construït des de l’estima per l’esport i el respecte a la tradició. Torres més altes –i patrocinades– han caigut pel camí.
