L’alcalde de Calaf, Jordi Badia, vol que es reconegui la comarca de l’Alta Segarra. No cal que pateixi: la Viquipèdia, que és font de tota saviesa, ja la reconeix com a «comarca natural». (El professor m’estripa l’examen tot dient que «copiar de la Viquipèdia és suspens automàtic»).
Badia vol un reconeixement institucional, ser una comarca com les altres, però sense l’artefacte del consell comarcal. Malament rai: tot i que deu de cada nou catalans n’ignoren l’existència, i encara més la funció, el consell defineix la comarca administrativa. Per a la Generalitat, una comarca és el territori d’un consell.
Badia reclama una comarca encapçalada per Calaf, i jo hi estic d’acord si ho vol la gent dels pobles. El dret a decidir comença al carrer de casa. No és coherent reclamar l’autodeterminació de Catalunya i impedir-la a l’Alta Segarra. Però la mateixa Viquipèdia (el professor em tira un guix al cap) enllaça aquesta notícia del 2014: «L’Alta Segarra podria ser comarca el 2015». Sic transit.
Com que el referèndum d’independència va per llarg (i si n’organitzen un altre, garrotades a banda, l’Estat tampoc no en farà cas), en podem anar fent de comarcals, de municipals, de barri i d’escala. Els veïns d’un carrer haurien de poder decidir el seu districte, els d’un raval el seu municipi, i així successivament. Radicalitat autodeterminista. Que en puguin resultar decisions incoherents no és cap excusa, perquè ara mateix, per obra i gràcia de la Generalitat, els municipis de l’Alta Segarra són alhora de la vegueria de la Catalunya Central i de la comarca de l’Anoia, que és vegueria del Penedès, i la vida continua.
En el fons és senzill: la gent s’ajunta per fer coses. És la història de la Humanitat. Els esportistes creen equips, els equips formen lligues, i els municipis, mancomunitats. Però les administracions superiors agafen febre quan els de baix s’organitzen pel seu compte, i llavors imposen lleis, reglaments, mapes i prohibicions. Moltes prohibicions.
