El ministeri de Consum prepara un avantprojecte de llei que obligarà les empreses a atendre en un màxim de tres minuts les trucades de reclamació dels clients. Això, és clar, suposant que els clients siguin capaços de trobar el telèfon de l’empresa. El de veritat. Una de les feines més precioses i preuades dels dissenyadors de pàgines web es amagar el telèfon d’atenció al client en un racó tan ignot que ni el més perseverant dels navegadors aconsegueixi trobar-lo, però de manera que, davant d’un tribunal de consum, es pugui al·legar que hi ha un telèfon a l’abast de tothom. «¡En tenim, excel·lentísim senyor jutge! Miri: és aquí, entre ‘factures descatalogades del període 1850-1855’ i ‘condicions de servei per a parlants de serbocroat en procés d’empadronament a Burkina Faso’. ¡¡Si no el troben és perquè no pensen amb lògica, senyoria!!» O sigui que no es tracta d’esperar-se tres minuts, es tracta de poder trucar a un número on contestin alguna cosa que no sigui «premi1, premi 2, o premi 3, i si cap opció no li serveix de res, molt millor, no truqui mai més». Ho fan les grans empreses i ho fa l’administració, i per això molts locutoris marroquins s’han convertit en gestories especialitzades a fer gestions per telèfon a conselleries i ministeris. Tres minuts diu? Però si en tres minuts no s’hi posen ni a urgències!!
