«Unidad de destino en lo universal». De quan era petit, entre moltes altres coses, recordo aquesta frase que apareixia a l’enciclopèdia Alvarez, compendi del saber que hom devia assimilar –és un dir– al llarg dels cursos que conformaven la Primària d’aquella època. Així es definia Espanya com a pàtria.
Com tants i tantes de la meva generació, què devia entendre jo -pobre de mi- d’aquella màxima que contenia i relacionava tres conceptes prou complexos de per si com són la unitat, el destí i l’universalisme? Ben segur que poca cosa... o millor dit, res, perquè el nivell de comprensió per qüestions d’edat no es corresponia en absolut amb aquella abstracció.
És evident que l’objectiu, no precisament educatiu, era l’adoctrinament en base a la memorització –que no comprensió– de consignes consubstancials al pensament únic instaurat pel règim i d’obligat acatament.
Han passat molts anys i els fets donen testimoni d’uns deliris de grandesa que en cap cas s’han superat i que nostàlgics caducs voldrien recuperar. Tanmateix, el veritable perill rau en els arribistes que, aprofitant-se d’un sistema democràtic pendent de consolidació malgrat el discurs oficial, no pretenen altra cosa que infiltrar-se en les institucions per simple benefici propi.
«En una democràcia, no se sap com serà el pròxim govern. Sota el feixisme no existeix cap pròxim govern.» (Michal Kalecki, 1899-1970)
