En la presentació del seu llibre Europa, una utopia practicable. Per una república europea, igualitària, mestissa, descentralitzada i postnacional, Majó va apostar per una nova Europa, en el debat amb l’ideòleg republicà Josep Huguet, a l’Espai Òmnium. Majó és director general per a la Promoció i Defensa dels Drets Humans de la Generalitat. Intenta fer un diagnòstic de la situació europea i proposa hipòtesis de futur, de cara a una utòpica república europea, avui deficitària en moltes qüestions. Majó explica que el llibre sorgeix arran de la decepció de com encara la construcció europea l’esquerra independentista i la societat catalana. Li sembla que Europa és un dels fets més importants que han passat els darrers 400 anys i ho qualifica de «transcendència espectacular», malgrat que els catalans «ens ho hauríem mirat de lluny i ho hem considerat com a circumstància històrica inevitable, a partir de la qual n’hem de tenir unes il·lusions, sempre que algú altre faci la feina per nosaltres». Qualificar els estats del sud d’Europa com de segona, a l’espera «del que ens donen o no, és una mala actitud». Considera que un senyor de Cadis és tan europeu com un d’Oslo. Afirma que Europa és un projecte obert i de tots, que s’anirà definint d’acord amb la implicació de cadascú. Assegura que l’octubre de 2017, «l’opinió pública europea no ens va fallar, majoritàriament va ser solidària i tenia molta empatia amb el que passava a Catalunya», però no va fer res. Ara bé, «què hem fet com a societat catalana davant dels conflictes al Kurdistan o Síria? Per què esperem que els altres facin més per nosaltres?» Lamenta, doncs, l’actitud infantil en relació amb Europa, que vol combatre en el llibre. Tampoc està d’acord amb determinats plantejaments polítics lligats al complex d’inferioritat dels estats del sud d’Europa en relació amb els del nord, particularment arrelat en les esquerres i l’independentisme, que «ens fa tenir una actitud reactiva en relació amb Europa». Reconeix que les grans empreses tenen lobbies a Brussel·les, on manen molt, però també és cert que els sindicats no tenen cap visió estratègica europea.
Admet que políticament Europa és una suma d’estats, separa les funcions del Consell Europeu, més dretà que la Comissió, més dretana que el Parlament. Cal plantejar-nos si volem una Europa amb autonomia política. Sense la Unió, «les multinacionals se’ns menjarien del tot». Avui dia, el retorn a la sobirania de l’estat-nació i del nacionalisme, «només el defensa l’extrema dreta, que és qui fa el joc al neoliberalisme més descarnat». Defineix Europa com un mosaic continu humà coherent, amb progressió constant, lluny del trencaclosques d’estats que costen d’encaixar. Ha de canviar la relació entre Europa i l’Àfrica de manera que els africans no hagin de marxar i puguin viure amb dignitat. Opina que Europa no hauria de ser part d’Occident: ha de deixar de mirar a l’Atlàntic i fer-ho cap a l’est i el sud, ja que és una cruïlla o punt de trobada. Catalunya pot ser un pont al Mediterrani des d’Europa. No es tracta d’homogeneïtzar-la, però sí que tendeixi a anivellar les condicions de vida. La resposta a les conseqüències de la pandèmia, a la guerra d’Ucraïna i la crisi energètica demostren que es pot pitjar l’accelerador de la integració europea. Favorable a les regions que reflecteixen la realitat enfront dels estats que la distorsionen, i alhora, són la unitat de gestió política de la quotidianitat més útil. Conclou que la societat catalana està dividida ideològicament i l’europeisme pot unir-la.
