Pel correu electrònic d’una universitat virtual m’assabento que un 45% de les persones de la generació Z, nascudes a partir de mitjans dels anys noranta, «se senten més identificades amb elles mateixes en un context en línia». És a dir, que per respondre les grans preguntes de la vida –qui soc, on vaig, què faig aquí, què passa després...– no s’aïllen del món per meditar en silenci com aconsellaven els vells filòsofs, sinó que es connecten a la gran xarxa digital mundial. No diuen: «Passaré una setmana en un monestir per trobar-me a mi mateix», sinó «m’agafaré una setmana de festa i passaré vint hores al dia entre videojocs i TikTok». És probable que al final de l’experiència tinguin una epifania tan reveladora com incomprensible, induïda pel dèficit de son, el desequilibri alimentari per la dieta de ganxets i refrescos de sucre i cafeïna, i les pampallugues que el nervi òptic genera pel seu compte a causa de la sobredosi de pantalles. Qui necessita àcid lisèrgic per navegar en un submarí groc i contemplar com neden els elefants de color maduixa?
¿Anem cap a un món sense contacte físic, on l’única proximitat serà la que tinguin els nostres simulacres digitals en entorns de dibuixos animats? En un racó del vell continent, russos i ucraïnesos es maten de veritat, però aquesta guerra terrible és una antigalla regional. La guerra mundial se la fan els xinesos i els nord-americans sense disparar ni un tret (de moment!). La seva arma és l’economia, i en lloc de projectils mouen diners, que de fet són una abstracció, una virtualitat, un conjunt d’apunts als arxius informàtics del sistema bancari mundial. Amb aquest arsenal es disputen el planeta i avancen i reculen posicions des de l’Índic fins Amèrica Llatina passant pel continent africà. Però al final de la cadena hi ha mà d’obra esclava extraient físicament els minerals necessaris perquè visquem al «metavers», l’univers de les realitats virtuals, un concepte intrínsecament contradictori, com el món que ens ha tocat.
