L’homenatge que es va fer la setmana passada a la Montserrat Morera, la que va ser durant 41 anys la cap d’informàtica de l’Ajuntament de Manresa, va permetre visualitzar que hi ha funcionaris amb una vocació de servei inqüestionable. En el seu cas, a banda de la professionalitat i innegables coneixements, s’hi afegia una dedicació permanent, ben a prop de les 24 hores x 365 dies. Ningú no negarà que la Montserrat Morera era única. La primera informàtica que va tenir l’Ajuntament i la que, en més de quatre dècades, no va estar ni un dia de baixa. Irrepetible. Ella va predicar amb l’exemple, i d’altres companys també ho fan. A Manresa, i a molts municipis.
Sap greu que quan parlem de funcionaris, massa sovint, se’ls posi al mateix sac: el de la inoperància i la ganduleria. Està ple de gent, a l’administració pública, que és molt conscient que els diners que administra ho són de tots els ciutadans i que el seu sou és fruit dels impostos que paguem els contribuents. Treballar a l’Ajuntament, al Consell Comarcal, a la Generalitat, a Hisenda, a la policia o a la Seguretat Social ha de ser motiu d’orgull perquè servir el conjunt de la comunitat és reconfortant, o ho hauria de ser.
La llàstima és que els mateixos organismes públics no disposin, o apliquin, normes per passar a les llistes de l’atur aquells funcionaris que han estat incapaços d’aprendre què és la vocació de servei. N’hi ha, i més del compte, que tenen l’habilitat d’encallar setmanes i setmanes documents que poden moure’s en qüestió de segons. D’altres, o els mateixos, estan més pendents de les hores i el calendari per programar el seu lleure que per fer avançar la feixuga maquinària burocràtica. Aquestes actituds, i d’altres, són les que fan mal al col·lectiu. Les que fan que als funcionaris que compleixen bé amb la seva feina se’ls posi la mateixa etiqueta que als inoperants. Injust que vagin tots amb la mateixa etiqueta. Tan injust com dir que tots els periodistes són uns mentiders, que tots els advocats i procuradors han d’anar a l’infern de dos en dos, o que tots els polítics són uns vividors.
És evident que, sobretot a l’administració, hi ha qui ocupa un lloc de treball que no es mereix, per molt que hagi passat alguna prova d’accés. Hi ha un sistema que grinyola per tot arreu. Mentre els polítics diuen que redueixen el nombre de finestretes, el cert és que les normes proliferen sense mesura. Enmig del que en podíem dir disfunció pública, a principis d’any, veiem que un «xurrero» havia col·locat un cartell ben visible al seu establiment tancat per informar que no podia treballar perquè al seu ajuntament estava de baixa la persona que havia de signar el permís. Hi deu haver qui ha tingut les mateixes ganes de fer un cartell, però s’ha reprimit. Certament algú pensarà que això és una anècdota, però molts ciutadans s’hi deuen sentir reflectits. A d’altres poblacions, per falta del funcionari autoritzat, o per simple deixadesa, fan bo el «torni demà». Mentrestant, el municipi, el país, perd activitat econòmica i molta paciència.
Esperem que, en el futur, s’inventi una vacuna amb parts de l’ADN de la Montserrat Morera, per administrar a aquells que pensen més en servir els seus propis interessos que servir la comunitat.
