Angela Merkel va trencar el seu silenci amb una llarga entrevista televisada el tema principal de la qual va ser la seva política respecte de Rússia, que es projecta com una ombra espessíssima sobre el seu llarg i, fins ara, apreciadíssim mandat. Merkel va trucar a Putin més que a ningú, va dedicar a Putin més temps que a ningú, i es va embolicar en les coses de Putin més que en les coses de ningú. Fins a la invasió d’Ucraïna, la perspectiva general era que Merkel havia practicat una combinació d’ostpolitik i realpolitik que és en el moll de l’òs de la política nacional alemanya del darrer mig segle. Ni tan sols la invasió de Crimea no va canviar aquesta visió general. Ella defensa en l’entrevista que Ucraïna era i és un hostatge geoestratègic independentment del que ella fes o deixés de fer. I per concloure, insinua que si ni Alemanya ni la UE no van reaccionar amb més energia va ser perquè a la UE no hi hauria hagut prou majoria per fer-ho. Està ben defensat, però és indefensable. El llegat de Merkel quedarà destruït per la incompetència col·lectiva amb què Occident ha gestionat la caiguda de la Unió Soviètica. A ella li va tocar tenir el paper clau en el repte d’encaixar el darrer capítol, el pitjor. I ara veiem que ho va fer molt malament. Era impossible fer-ho bé? No ho crec. Però ja no ho sabrem mai. Ho patirem, i prou.
