Quiosc

Regió7

Maria Dolors Guardia

La Trini, una presó de dones

La primera presó de dones es va establir al barri de les Corts el 1936 pel govern republicà. En acabar la guerra, se’n va fer càrrec el règim feixista: hi havia 2.000 dones i 40 criatures. Onze preses van ser executades.

El 1955 tanquen aquesta presó i les porten a la Model. Estava regentada per les monges de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, però no n’eren, de caritatives. Elles volien evangelitzar les preses i imposar-los la seva religió. Els van prohibir fumar, no els deixaven portar la seva roba (només indumentària molt austera), les castigaven i les humiliaven. Aquesta era la seva caritat!

El 1963 es va construir la Trini, perquè era al barri de la Trinitat. A la perifèria més perifèrica de la ciutat, on, evidentment, no volien la presó. Però no es podia protestar: el dictador era viu! Aquelles recluses van ser catalogades en dos grups: les comunes i les polítiques. Però ambdues varen ensopegar amb les Monjas Evangélicas de Cristo Rey. Almenys, el nom no era tan cínic! Però van continuar amb el mateix règim de duresa i humiliació contra les preses. Aquestes monges volien portar al seu «bon camí» (quina crueltat) les dones «descarriadas»: les prostitutes, les avortistes, les adúlteres...

No va ser fins al 1976 ―–és a dir: van suportar aquesta crueltat durant tretze anys–, que no hi va haver la primera manifestació de dones davant de la presó de la Trinitat. Ja havia mort el dictador. També es va redactar un manifest exigint millors condicions humanitàries: que els deixessin portar la seva roba (tenien prohibit portar pantalons), que poguessin fumar, que poguessin llegir la premsa legalitzada, que poguessin escriure als seus familiars... De res va servir!

No va ser fins al 1978, amb la petita reforma penitenciària que va endegar Carlos García Valdés ―–director general de presons–, que no es van treure les monges de les presons. Per què sent dones i dedicades ―suposadament a estimar Déu i la seva creació―, se sentien bé i dormien sense càrrecs de consciència tractant tan malament unes dones tan desgraciades? Mai no he pogut entendre tantes monges que han canviat fer el bé per fer mal.

Llavors, a les presons, varen començar a entrar-hi funcionàries. Però venien de tot l’Estat espanyol. I es va decidir que les preses serien autogestionàries de les presons.

En aquells moments hi havia quaranta dones i dues criatures. Primer de tot, van haver d’esforçar-se per conèixer-se. Els primers dies els va costar molt organitzar-se però, a poc a poc, van començar a funcionar per grups: el de la cuina, el del menjador, el de la neteja... Em pregunto: als homes també els van organitzar per fer aquestes tasques?

Les preses van començar a ser solidàries entre elles i la seva situació va millorar. És a dir: senzillament van tenir una vida una mica digna.

Actualment, Carme Forcadell també ha explicat la falta d’humanitat que ha trobat a les presons femenines.

I és que cal ser tan inhumà amb les dones febles i desfavorides?

Compartir l'article

stats