Mentre el planeta ens dona cada vegada més senyals de l’esgotament del medi natural i es fa evident que el capitalisme no només és incompatible amb el benestar de la classe treballadora, sinó que és incompatible amb la vida mateixa i la sostenibilitat de la Terra, les diferents administracions i els seus governs repliquen el model econòmic neoliberal una vegada i una altra. No cal anar gaire lluny per constatar-ho.
La Generalitat i el govern de l’Estat continuen impulsant el projecte dels Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu, acompanyats de la posició ambigua de l’Ajuntament de Barcelona. La proposta de celebració dels Jocs al Pirineu es fa encara més sorprenent després d’haver batut rècords d’altes temperatures. Insisteixen en un model econòmic basat en estacions d’esquí que no són viables, en el sector de l’hostaleria, el turisme i els grans esdeveniments, una recepta caduca i de resultats coneguts. El Pirineu català no necessita uns Jocs Olímpics, sinó que requereix un model econòmic equilibrat que respecti el medi ambient, distribuint la capacitat productiva arreu del territori, fent especial èmfasi en fer viable econòmicament la producció agrícola i ramadera respectuosa amb l’entorn. Això nega la possibilitat d’aprofitar el turisme? No, això només confronta directament amb els esdeveniments de masses i amb centrar el model econòmic en turisme i serveis.
En una línia molt semblant, la situació de Barcelona es fa insostenible, marcada pel model de ciutat maragallà, que sembla que han fet seu les forces de govern i d’oposició del cap i casal. La capital viu marcada per l’especulació i el turisme massificat que allunyen la ciutat dels seus veïns en tots els sentits. El model de Barcelona també comporta un gran impacte en el medi ambient, ja que va de bracet amb els creuers, convertint la ciutat en una de les més afectades per la contaminació d’aquest sector. Els megacreuers generen un elevat volum de residus i una important contaminació creada pel consum de combustible. Aquest fet posa en dubte la voluntat de les administracions a fer front al col·lapse ecològic, o almenys la capacitat per fer-ho en el marc del capitalisme.
A la manca d’un model econòmic sostenible i igualitari se li han de sumar les clares insuficiències governamentals per controlar el mercat de l’habitatge o el mercat energètic (ja no diguem per plantejar-se nacionalitzacions) i un model laboral marcat per la precarietat i amb unes grans empreses i plataformes empenyent per mantenir la desregulació. En aquest context, l’elevada inflació està portant la situació al límit, s’accentua el conflicte entre capital i treball, i es multipliquen les lluites obreres. La vaga començada per les treballadores de la Fundació S21, dedicades al Servei d’Atenció Domiciliària, per exigir l’increment salarial del 8% que marca el seu conveni col·lectiu, n’és un exemple. És un sector fortament feminitzat; element que també trobem en la denúncia sindical de la situació que pateixen les treballadores en l’àmbit de les plataformes de la neteja.
Aquests dos casos no són pas els únics, trobem exemples ben diversos com la vaga de Correus, les mobilitzacions a Hertz Barcelona o la lluita dels riders de Glovo per organitzar unes eleccions sindicals i guanyar-les. No podem deixar de fer esment a la lluita de mestres i professors, per una banda, i per l’altra a les mobilitzacions del sector del taxi en enfront de la desregulació promocionada per plataformes com Uber i Cabify. Els casos del taxi, de les netejadores o dels riders ens demostren la capacitat que tenen les plataformes digitals per precaritzar el model laboral i el model de consum, situant-lo com un dels grans reptes que ha d’afrontar la classe treballadora i el sindicalisme.
