La frase amb què Gabriel Rufián va provocar l’incendi va ser aquesta: «Dir que per un tuit meu es va proclamar la independència és de tarat; o sigui, el tarat és qui la va proclamar». I tothom va deduir que insultava Puigdemont. Ara bé, Puigdemont no va proclamar mai la independència. Va fer-ho, d’una manera cargolada, el Parlament, però no el president. Per tant, la tara no la patiria ell, sinó la majoria parlamentària.
Anem a pams.
La nit del 7 al 8 de setembre del 2017 el Parlament va aprovar la llei «fundacional de la república», condicionada al referèndum de l’1 d’octubre. Seria el mateix Parlament qui faria la declaració un cop proclamats els resultats.
El dia 10 d’octubre, i a manca d’una sindicatura electoral (desarborada pels tribunals), Puigdemont va comparèixer al Parlament i va «assumir» el resultat afirmatiu del referèndum. Tocava llavors als parlamentaris declarar la independència, però el president els va demanar que s’esperessin mentre intentava un cop més negociar amb l’Estat. Unes hores més tard els diputats independentistes, fora de l’hemicicle, van fer-se passar el mal gust de boca signant una declaració sense força legislativa.
Finalment, el 27 d’octubre el Parlament va aprovar la resolució que instava el Govern a posar en marxa el contingut de la llei «fundacional», i això és el més semblant a una proclamació. Tot seguit se’n van anar tots a casa, i sabem prou la resta: presó, exili, 155 i la bandera espanyola immòbil a Palau.
No crec que Rufián volgués tractar de tarats els parlamentaris del 2017, molts d’ells del seu mateix partit. Es va fer un embolic? Els pensaments profunds van agafar una drecera cap a la llengua sense passar pel filtre de la reflexió? La presumpció d’innocència convida a pensar que aquest home xerra més de pressa que no pensa, dèficit comú en molts artistes de la rèplica brillant. Però sigui el que sigui que opina de Puigdemont, aquest no va proclamar la independència.
