Quiosc

Regió7

Rosa M. Ortega i Juncosa

Waterloo, sí! I Argelers, també!

L’exili és tancar els ulls i somiar que ets a casa i obrir-los i adonar-te que hi ets a quilòmetres de distància. Pocs o molts; tant se val! Perquè ni la tristesa ni la solitud dels exiliats es poden comptar per quilòmetres. A l’exili es compta per dies, setmanes i mesos. I anys. Es fa llarg. Però la vida no s’atura i potser aprens una llengua que t’obre una finestra a un altre món, noves receptes amb ingredients exòtics i coneixes veïns i veïnes que no saben, encara, res de tu, però ben aviat, hi tindràs prou confiança per anar fins a casa seva a demanar-los un polsim de sal, si convé. I potser t’hauràs de comprar un abric nou perquè fa més fred que al teu poble i el teu és massa prim. I aquest dia a dia, minut a minut, segon a segon, es va impregnant a la teva pell i s’hi enganxa. Perquè ara, tot l’enrenou i desconcert de l’arribada, s’ha convertit en la teva rutina. Al cap i a la fi, diuen, som animals de costums. Però tenim memòria, i l’exili també és enyorança per tot el que hem hagut de deixar enrere. Els paisatges de la nostra infantesa, la nostra joventut, la nostra gent. I l’exili també és por. «La gran por d’un exiliat és que l’oblidin» ens deia Valtònyc el dia que va guanyar definitivament la batalla judicial contra l’estat espanyol. Ho va dir a punt de plorar. Perquè l’exili també és plor. Llàgrimes de ràbia, d’impotència, d’incertesa. Perquè saps quan hi arribes però no saps mai quan en tornaràs. I no goses ni dir-t’ho, però de vegades penses que potser no tornaràs mai més. I tornes a plorar. I saps del cert que, si tornes, tampoc res serà igual; perquè allà, a la casa de sempre, la vida tampoc s’ha aturat. I aquesta certesa també t’angunieja. L’exili també és aprendre a estimar la terra que t’acull, la seva llengua, els seus costums i la seva gent. Que ara també és la teva. I quan arriba el moment de la tornada te n’adones que no és tan senzill tornar a fer la maleta perquè tal com diu Mario Benedetti, que d’exilis en sap un munt: «Junto con una concreta esperanza de regreso (...) puede que vislumbremos que el sitio será ocupado por la ‘contranostalgia’, o sea la nostalgia de lo que hoy tenemos y vamos a dejar: la curiosa nostalgia del exilio en plena patria».

Tot això, ve a tomb perquè dissabte passat vaig ser en el 2n Congrés de Junts. A fer costat al president Puigdemont en el seu comiat com a president del partit. I quan tornava, pensava, amb ràbia, que d’Argelers a Sant Julià de Ramis hi ha, segons el Google Maps, exactament 92 km. 1h 11’ en cotxe. I em van fer ràbia, també, tots aquells qui banalitzen l’exili. Perquè viure a l’exili no és cap ganga. Ni van de festa en festa ni «es foten uns bons dinarots per fer una foto i penjar-la al tuiter», com va dir algú. L’exili és molt dur. Hi ha qui diu que no tant com la presó. No ho sé. Però el que sí sé és que no podem permetre que l’exili es converteixi, a més a més, en una condemna a l’ostracisme. Us volem a casa!

Compartir l'article

stats