És una mica decebedor arribar a les altures de la meva edat, gairebé 75 anys, i constatar que, amb el pas dels anys, les perspectives de futur han anat empitjorant. Fa cinquanta anys, a principis dels anys 70, no ens costava imaginar un futur més brillant i engrescador que el present que teníem. La dictadura franquista agonitzava i era possible pensar en un demà raonablement democràtic on fos possible crear noves eines de progrés social en benefici de les majories. És obvi que no tot allò que s’imaginava s’ha aconseguit, però el més greu és que ara costa imaginar un futur que continuï sent fermament democràtic com a condició bàsica per la convivència i el progrés.
A principis dels anys 90 del segle passat, l’horitzó del futur es va reduir amb la caiguda del mur de Berlín i l’ensulsiada dels països comunistes; semblava que ja només era possible una democràcia capitalista i que qualsevol alternativa al marge d’aquest model era impossible. Es feia realitat el «There is no alternative», l’eslògan atribuït a Margaret Thatcher, a mitjans dels anys 80 del segle passat.
La resplendor que havia d’acompanyar a la victòria de les democràcies capitalistes no ha parat de patir en els darrers vint anys esdeveniments polítics profundament desestabilitzadors: els atacs de l’11-S a Nova York, la segona guerra d’Iraq, la crisi financera del 2008, l’annexió de Crimea per part de Rússia i l’actual invasió d’una part d’Ucraïna, la impotència d’Occident davant el malson humanitari de Síria, la crisi migratòria a Europa, el referèndum del Brexit, l’elecció de Donald Trump; l’augment de la precarietat i de la desigualtat; la crisi sanitària de la covid, la crisi climàtica...
Per a molts ciutadans l’evolució de la política, de l’economia i de la societat, en general, ofereix més motius pel desassossec que per l’esperança. S’ha estès la convicció que la vida dels nostres fills serà menys pròspera i gratificant que la nostra. La fe en la democràcia ha esdevingut escepticisme i les ideologies tradicionals pateixen l’erosió de noves forces polítiques en mans de líders autoritaris que fomenten les retòriques xenòfobes.
Vivim enmig d’una paradoxa: cada vegada és més evident el declivi del model capitalista que semblava haver triomfat a principis dels anys 90, cada vegada són més obvis els símptomes del seu esgotament: augment del deteriorament ecològic, desigualtat social i precarietat econòmica, polarització política... però al mateix temps major és el sentiment col·lectiu d’impotència per canviar de rumb.
Es troba a faltar una àmplia consciència social sobre allò que cal fer per reconstruir l’economia, la política i la relació amb la natura sobre la base de la decència. No podem permetre que l’estat actual dels problemes mundials deprimeixi la humanitat de forma col·lectiva. El futur serà d’una forma o altra en la mesura que defensem fins al final la nostra llar planetària, el dret a viure en pau, a sentir-nos protegits, a treballar en llibertat i dignitat. De fet, el futur som nosaltres.
