Els embassaments catalans ens acompanyen a vegades en els nostres paisatges. Apareixen de cop i són allà durant uns quilòmetres mentre discorrem per les carreteres confrontants. Com més amunt possible dels cursos dels rius, en un país de sequeres com el nostre, els pantans existeixen per tenir aigua de reserva per a quan no plou gens i també per obtenir-ne rendiments directes i indirectes. Aquests van des dels més lúdics, per exemple amb unes barques, fins a la generació d’energia elèctrica amb salts d’aigua.
Tant aquest diari com la revista Celsona editada a Solsona s’han fet ressò d’una d’aquelles notícies que cap ésser humà decent pot arribar a entendre. La presa de la Llosa de Cavall, l’última construïda per aquí, està a punt de complir 25 anys i és un «nini» gegant de ciment. En tota la seva existència no ha aportat res de valor a la societat. Construïda el 1997, a hores d’ara no disposa ni de les turbines requerides per generar energia elèctrica. Val la pena recordar que aquesta és completament neta, fa anys que es va «inventar» i és de les més barates de totes les que els humans hem sabut crear. En un moment en què l’electricitat té preus impagables, l’actualitat ens posa al descobert aquestes deixadeses operatives insultants.
Una presa que no fa electricitat és un cotxe sense rodes, una inutilitat. Tot per una combinació d’un parell de generacions de polítics silents en aquesta qüestió, uns jutges alentint la justícia com és habitual en ells, una empresa voraç i una nebulosa de tràmits administratius travats a innombrables despatxos. En construir-se es va concedir aquesta explotació hidroelèctrica per 75 anys a una empresa privada menor o mitjana. Endesa, el gran monstre i oligopoli espanyol de l’energia, ho va impugnar. Enel, la propietària italiana, va optar per denunciar la pèrdua d’explotació d’uns rònecs drets d’aigua atorgats el 1905 en aquella zona que va acabar soterrada a sota l’aigua.
Passat un quart de segle de judicialització i passat un marasme de tràmits administratius, aquests son dos càncers socials que han colonitzat de forma fatal el sistema, malmetent l’organisme comú que és una societat. Hores d’ara no hi ha data per saber quan es corregirà aquest despropòsit. Solucionades (sembla) la carpetes als jutjats, les traves administratives en subseccions interdepartamentals podrien embussar les turbines amb muntanyes de paper empastat.
Aquest pantà o el de la Baells, inaugurat pel rei emèrit al 1.976, ara no es construirien. La part de la societat més conservadorament mobilitzada contra propostes com aquestes hagués acoquinat als polítics d’avui. Ho estem comprovant en directe amb l’oposició als camps de plaques solars o a les torres de vent al mar, a prop de la costes. Els primers acabaran als deserts marroquins i les segones a aigües franceses unes milles més amunt. Les acabaran en temps i forma mentre els seus respectius governs s’ocuparan d’enviar al nostre les factures mensuals a pagar religiosament sense cap trava ni demora.
