En la seva ponència política, Junts per Catalunya insisteix en la «confrontació» amb l’Estat. La «desobediència civil i la no cooperació de manera democràtica» són les eines per mantenir el pols que dugui finalment a la independència. De fet, la commemoració del cinquè aniversari de l’1-O hauria de ser, segons el partit, un «punt d’inflexió» en el procés cap a la plena sobirania. Es tractaria d’una «segona volta» de l’embat contra l’Estat.
La ponència insisteix que per a la «confrontació» calen gestos actius. Així, considera «imprescindible afectar els interessos econòmics de l’Estat», ja que preveu que «la palanca econòmica és fonamental per tal que la confrontació pacífica amb l’Estat sigui realment exitosa».
El partit de Puigdemont no és la primera veu que reclama, passat el temps, una revàlida del referèndum de l’1 d’Octubre alhora que s’exigeix el compliment del «mandat» sorgit d’aquelles urnes. No és incompatible però minva la coherència de l’argument. Ara, cinc anys després del moment en què més s’ha tingut a tocar el somni independentista, el partit de Puigdemont proposa un reembat, que ha de tenir com a ariet l’economia. Aprofitar, segons Junts, la debilitat econòmica d’Espanya i la reclamació de reformes per part d’Europa és un caramel per al procés. Reformes, diu el partit, «que afectaran sens dubte la càrrega fiscal, les pensions i altres subsidis que poden significar un cop fort a l’economia espanyola i, per tant, una oportunitat de mostrar la República catalana com a única sortida per mantenir una societat del benestar». Efectivament, com pitjor sigui l’escenari econòmic espanyol, millor per al procés.
L’argument no té en compte, o potser té explícitament en compte, que mentre no ets fora de l’Estat formes part de l’Estat, amb totes les seves conseqüències. El perjudici global de l’economia espanyola ho és també de pensionistes, aturats, empreses i treballadors catalans, votin o no votin Puigdemont. Si la situació econòmica empitjora en l’àmbit global (que tot fa preveure que ho farà) i, per tant, també a Espanya i a Catalunya, els més malparats seran, com passa sempre, els de menys recursos i d’ingressos més modestos, amb menys armes per fer front a embats autoagressors contra la pròpia economia. La independència demanava greus sacrificis econòmics, però fa cinc anys no van assumir-se. Avui, en un clima econòmic molt pitjor, a Junts li sembla un millor moment. L’autolesió com a lema polític. Curiós.
