Si sortís bé podríem veure el demà d’una altra manera, sense aquesta sensació de pes insofrible que ens enfonsa ciment avall en aquest carrer tan conegut com el corredor de casa, ple de portes entreobertes rere les quals passen les coses realment importants, abraçades i llàgrimes. Les nostres misèries s’alimenten sempre rere una porta i en tenim prou amb un plat d’aigua i un de pinso per fer-les créixer. No guanyarem mai amb les espatlles caigudes. Hem de frenar la davallada i deixar de comptar les rajoles geomètriques del terra, una, dues, tres. Perquè si sortís bé, si sabéssim que al final arribarem on volíem, viuríem aquest dissabte de juny d’una altra manera, amb menys amargor, amb més esperança. Seria més fàcil trobar la direcció encertada. Sort que el sol, constant, il·lumina cada matí la cambra i ens salva de les tenebres. Podria sortir malament, però també podria sortir bé. Aconseguir una mica de calma, una mica de terra, una mica d’amor i que algú em miri com es miren aquells dos. I si no és ben bé amor, i si no és perfecte, que ho sembli. Totes les espelmes tremolen i acaben apagant-se, però mentre hi ha cera i ble, hi ha flama.
Escolto la conversa amb l’Anna Yvern, a RAC1. La seva fixació és pujar escales. Sempre en busca de noves. Les fotografia i les publica a Instagram. La dèria va començar arran de la mort de la seva parella. Ara ha esdevingut la seva teràpia per superar el dol. Explica que les escales no agraden a ningú perquè són barreres, però que ella les necessita. Es cansa pujant-les, sua, les compta i es relaxa. Llegeixo a El Segre que les obres de reparació de la passarel·la dels instituts de Lleida sobre la carretera han eliminat una pintada icònica de la ciutat. Hi deia «OBICHAM Te CC», que significa t’estimo, i que la va pintar el jove búlgar Aleksandar Radkov, de 17 anys, per a la seva nòvia Clàudia quan estudiaven junts al mateix centre educatiu. La declaració d’amor va esdevenir notícia quan el noi va perdre la vida el 2013 i va sorgir un moviment ciutadà que reclamava que la pintada es conservés. La Paeria va decidir mantenir-la, i així ha estat fins ara que les obres han eliminat tot rastre de la història per sempre.
Posem plaques als carrers i places per recordar, però les ciutats, desmemoriades, s’oblidaran aviat de tots els cossos bellugadissos que transitem amunt i avall per molt especials que ens pensem que som. Estem de pas. El meu fill petit compta els dies que falten per acabar el curs escolar i els multiplica per vint-i-quatre. Em diu que queden 288 hores fins al dia 22. Vist així, l’eternitat és a tocar.
