N’hi ha que s’abracen als arbres i n’hi ha que s’hi casen. Ho llegeixo en una pàgina de diari, prenent un tallat a la terrasseta del Gerard i sota l’ombra perfumada d’una rotllana de til·lers florits. Un actor i ambientalista peruà s’acaba de casar amb una alzina de la plaça de Catalunya de Barcelona. Casat fa uns dies amb una vella olivera de la Selva de Mar, ja havia estat promès amb divuit arbres més de diferents països. Tot un cas de poligàmia arbòria. Excitat per la notícia, no puc estar-me de girar la mirada envers el bell exemplar de til·ler holandès que m’ombreja i instintivament en palpo el tronc, recte i robust, i m’extasio observant les tendres inflorescències que pengen entre les fulles, tan tendres i delicades. Estimulat per la descoberta, passejo la meva curiositat pels carrers de la ciutat a la recerca de noves relacions. Prop del riu, m’abraço tan fort a l’escorça llisa i tova d’una figuera que resto ben enganxifós del làtex. El mateix em passa amb un pi resinós que trobo anant cap al parc de Puigterrà, on defujo la pudor d’un ailant, però em refaig amb la carn dolça i sucosa del fruit de l’arboç. A la plaça Bages, em faria prou peça l’olivera, però el tronc curteja, es retorça i el tacte és aspre a la pell. Del desmai de la plaça de l’Onze de Setembre m’atreuen la cabellera espessa i el tronc gruixut; sinó que és de mena doblegadís, com el brancatge, excessivament malenconiós. El xiprer m’agrada, però és massa altiu. L’om emmalalteix amb facilitat i l’arbre de l’amor, d’una alçada més humana, te’l menjaries a petons, si no fos per la melassa parasitària dels hemípters. Conscient de la inexistència de l’arbre ideal, retorno al meu punt de partença i demano al Gerard una infusió de til·la, que assaboreixo amb la mateixa passió amb què l’actor peruà flirteja amb el regne vegetal.
