Poseu-hi data: si les eleccions municipals de la primavera que ve li van mitjanament bé, o molt bé, a Esquerra Republicana de Catalunya, s’avançaran les eleccions autonòmiques catalanes a la tardor, abans d’acabar l’any a tot estirar. Ves que no les facin coincidir amb les generals espanyoles, previstes per al novembre del 2023, per allò d’aprofitar el vent de cua, o el rebuf que ajuda a avançar.
És clar que s’han de donar un seguit de circumstàncies, decisions i/o polèmiques que poden haver estat programades, incentivades i interessadament amplificades pels mitjans de comunicació afins (tothom en té en nòmina) per tal d’aconseguir l’objectiu (trencar pactes de legislatura) i presentar-ho com la solució a tots els problemes eternitzats en el temps de desgovern (*).
La incomoditat d’Esquerra amb Junts és més que evident, perquè és un soci amb el motor travat per tants embolics interns com arrossega. ERC necessita enfortir-se si vol tenir protagonisme en el sistema autonòmic, ara que ja s’ha desdit de la independència de Catalunya com a objectiu immediat. La prioritat és governar, legislar amb el que es té o es pensa tenir, si els jutges no emprenyen gaire, i que en quedi constància aquí i a Madrid. Més que un soci, Junts li és un fre, un corcó que vol fer forat en el moviment independentista impacient, i les seves intransigències (taula de diàleg, immersió lingüística, 1 d’Octubre, Consell per la República, ...) transfereixen a Esquerra una radicalitat que l’afebleix davants les estructures de l’Estat. Ha de trencar amb aquest soci, perquè tot li seria més fàcil si s’entenia amb PSC-PSOE i Comuns-Podem en allò que consideren essencial: recuperar la política del peix al cove que va procurar benestar quan tot estava per fer i guanyar.
L’allunyament dels postulats ideològics que aparentment van compartir ERC i Junts durant el procés cap a la independència (o el que va semblar que els enfeinava) és més que evident ara, si mai no ho havia estat, en la mateixa proporció que no es dissimula l’interès a entendre’s amb les delegacions catalanes dels partits que governen a Espanya. Fins i tot els mitjans de comunicació ja s’han posicionat i es pot dir que el nou Tripartit compta amb totes les benediccions. La nova llei del català n’és un exemple: les bondats, les trampes que pugui amagar no sembla que hagin estat analitzades amb tanta profunditat com sí que es va fer amb el Pegasus famós, posem per cas. Temps hi haurà, i esperem que no sigui massa tard.
(*) Perdó, em deixava de dir que l’avançament electoral també podria estar darrere els insults de Rufián, delerós com deu estar per ser alcalde de Santa Coloma de Gramenet.
