Deixo aparcat el tema que tenia previst per a aquesta setmana, perquè no me’n puc estar de relatar l’escena viscuda fa pocs minuts. Per l’equilibri i l’espectacularitat podia haver estat la pista del Circ Raluy, per la velocitat, el circuit de Montmeló, però era el carrer de Sant Cristòfol, a Manresa: Circulava amb cotxe en direcció a carretera de Vic quan l’he vist venir; un patinet elèctric a tota candela pujava per la vorera en direcció contrària, després de sortejar dues senyores que sortien del mercat i un avi amb el nen agafat de la mà, ha lliscat perillosament entre el petit espai de dos vehicles aparcats per baixar a la carretera que ha travessat de banda a banda, ignorant els dos carrils de cotxes que avançaven cap a ell perquè tenien el semàfor en verd; jo que soc un desastre al volant per sort havia dormit bé, els reflexos per clavar el pedal han funcionat, he gastat uns quants euros en pastilles de fre, i he provocat un recital de clàxon i de malediccions a càrrec del conductor que tenia al darrere, mentre seguia la trajectòria de l’andròmina amb tracció elèctrica que ha tornat a pujar hàbilment a la vorera de l’altra banda, fugint en direcció oposada a la que venia, abans de fer l’imprudent espectacle que els acabo de descriure. Per uns segons, com a individu incapaç d’aguantar l’equilibri sobre dues rodes i que de petit no havia pogut passar més de deu segons damunt d’una bicicleta, he estat a punt de sortir del cotxe i dedicar-li una sentida ovació, més tenint en compte que cal afegir-hi un més difícil encara, perquè damunt l’artefacte patinador hi anaven dues persones i cap d’elles, encara que no hi haguessin neurones a dins, portava casc per protegir el cervell; evidentment m’he contingut en veure que la resta d’espectadors que tenia al voltant feien més cara d’astorament i patiment, que no pas d’aplaudiment.
Tenim un problema, la ciutat que no se n’ha sortit amb la bicicleta està veient l’ascens del patinet com a opció de desplaçament en plena revolució elèctrica; mala peça al teler per als responsables de dissenyar un pla de mobilitat d’acord amb els temps que corren, i sobretot per a la Policia Local, que, per si no tingués prou feina, ara en lloc de patrullar haurà de patinar per la ciutat per evitar més performances suïcides d’aquest estil. Si als preus de la benzina hi afegim la facilitat de disposar d’aquest mitjà de transport a l’abast de tothom capaç de mantenir-se dret sense anar de morros a terra, i la descàrrega d’adrenalina que deu suposar desafiar el perill a una velocitat força superior als trenta quilòmetres per hora permesos a les vies urbanes, ja tenim la tempesta perfecta. Benvinguts a una nova era, la que puja al cap ja no és la benzina, sinó l’electricitat, i l’hòstia viatja amb patinet.
