Quiosc

Regió7

Antoni Daura

A PEU DE PÀGINA

Antoni Daura i Jorba

Llibreter

Asfíxia nacional

La notícia de l’incompliment, per part de l’Estat espanyol, de les inversions del proppassat any 2021 (només un 35,7%) ha esdevingut una nova sacsejada, a afegir al crònic espoli fiscal que pateix sistemàticament Catalunya. Si, a més, veiem que la discrecionalitat governamental és exagerada (a Madrid inverteixen un 83,9% més del que tocava) i que el seu president té, per altra banda, la barra de mentir i tirar pilotes fora, l’escàndol és monumental i una indecència en tota regla. I no pas perquè sigui una cosa que vingui de nou. No, el que fa Espanya, efectivament, amb un dels territoris que li genera proporcionalment major activitat econòmica és un cas típic de racisme nacional (prou saben, malgrat que tots els ciutadans som constitucionalment iguals, en quins territoris s’han de drenar sistemàticament els recursos per repartir-los als que són afins) i un tret al peu perquè, més d’hora que tard, acabarà matant la seva gallina dels ous d’or. I val a dir que, per postres, la inversió aprovada, que no executada, està molt per sota de les necessitats reals i van acumulant, doncs, retards infraestructures bàsiques per a la mobilitat, la sostenibilitat i el desenvolupament econòmic del país.

Com a ciutadà/contribuent normal i corrent sobta que, després de les necessàries denúncies verbals dels nostres representants polítics, aquests no acabin fent res i continuin treballant amb el cap cot, plorant el maltractament, sense plantar-se exigint l’objectivitat, la proporcionalitat i l’equitat. És obvi, doncs, que tot obeeix a una estratègia d’anihiliació i de reforçar una concepció centralista, amb la qual –ideologia a banda– determinades elits hi fan un gran negoci. I, fora d’època històrica, la voluntat megalòmana del gran Madrid, capital d’un imperi decadent.

Però el que realment sobta és com de resignada és, en general, la gent, aclaparada per subsistir i considerant com a normal aquest estat de coses i la corrupció sistèmica espanyola. Com també el paper displicent, tou i covard de les principals patronals i sindicats que mai han estat capaços de plantar realment cara; i encara conviden presidents i ministres als seus actes socials, amb tots els honors, sense posar-los mai en evidència.

I, sobretot, com els qui es consideren i declaren espanyols i viuen a Catalunya no diuen ni piu; ben al contrari, els sembla bé. És com si el fet de ser espanyol impliqui un sacrifici al qual estan ben disposats. No pensen pas que com que aquest territori català és, per a ells, espanyol, s’hagi de tractar de manera equànime, com la resta. Per tant, és difícil que aquest segment de població es revolti. Pel fet de viure en una colònia ha de patir-ne les conseqüències perquè la pàtria suprema està, pel que es veu, per sobre de tot. I, al revés del que va passar als anys 1977-79 on el govern espanyol va moure fitxa davant d’una situació de sacseig social-nacional, i va permetre el restabliment de la Generalitat, ara res de res: cada vegada més enrocats i agressius. Forçant la llei al límit sense manies i anant contra el dret europeu del qual, teòricament, en són subsidiaris.

Espero que la llei de la història s’acabi imposant ben aviat. Com escriu Clara Ponsatí a l’epíleg del seu llibre Molts i ningú. Embastat de memòries i altres històries (ed. La Campana): «No fa tant temps crèiem que encara hi havia opcions de ser catalans dins de l’Estat espanyol. […] Però un dia, simplement, la història va portar el desengany al límit. I la independència va emergir com l’única resposta».

Compartir l'article

stats