Lluís Calvo és sens dubte una de les personalitats més sòlides, polièdriques i fecundes de la nostra vida cultural. Enguany ha publicat dues obres ambicioses en el camp de la poesia i de l’assaig. D’una banda, Cor pirinenc. El poema de Fontalba i Gotanegra, una esplèndida narració en vers escrita amb energia i lluminositat d’una travessa pirinenca salpebrada de reptes i peripècies des de Benasc al Cap de Creus feta per dos amics, Fontalba i Gotanegra. Calvo ens hi capbussa en l’univers pirinenc, els seus paisatges, la seva fauna, la seva flora, la seva geologia, la cultura popular,... De l’altra, Transfiguracions, una fita fonamental en la trajectòria assagística de Lluís Calvo, que s’articula en tres parts: La cavallera dels cims, Una porta anomenada arreu i Qui camina el cos? La primera es desenvolupa a l’entorn d’una ascensió a la Serra Cavallera. S’hi reivindica una consciència tel·lúrica d’arrelament i un retorn a una aproximació autèntica, des de l’aspror i la bellesa, al territori. Calvo ens transmet la seva convicció que «la Terra té una intel·ligència pròpia» i que «és un organisme viu, un sistema dinàmic i autoregulat». I hi denuncia la nostra pulsió depredadora i consumista. Calvo afirma: «El veritable progrés rau en el respecte a la natura». El seu discurs és profundament humanista, però propugna un humanisme que no es nodreixi només del bagatge cultural heretat, sinó que alhora estigui decisivament unit a la natura (com ho fan l’hinduisme o el budisme) i a l’espiritualitat («L’esperit és la connexió amb les forces supremes, amb la divinitat, amb la consciència i l’energia»). La segona part, Una porta anomenada arreu, conté un seguit d’apunts o pinzellades, que parteixen de llibres i pensadors o escenaris visitats que ens acosten formes poderoses d’espiritualitat. Calvo ens hi aporta pensaments de gruix, com: «Per damunt de tot, és un mateix qui ha d’afrontar el seu coneixement» o «El silenci és la font de tot». La tercera part del volum, Qui camina el cos?, es planteja com un itinerari que duu, des de la consciència del propi cos a un palau amb uns personatges que integra en el fil de la seva narració. Calvo hi defensa, citant Lord Byron («No són una part de mi i la meva ànima/ els cels, les muntanyes i les ones,/ igual que jo ho soc d’elles?»), «la sensació d’unitat que ens fa pertànyer a una realitat molt més gran que la nostra». Lluís Calvo ens recorda que «l’hinduisme ha integrat el sexe sense les beateries i escarafalls de la nostra tradició religiosa, que l’ha considerat des de sempre pecaminós i reprovable». Calvo ens adverteix: «Tots nosaltres actuem com el carceller del nostre cos. I tanmateix hauríem d’escoltar-lo i viure-hi en harmonia”. I ens recorda que «Nosaltres mateixos tenim una part obscura i una altra de lluminosa». Després del viatge a què ens convida Lluís Calvo amb Transfiguracions, sentim la dimensió dels seus mots: «Tot romandrà igual, però transfigurat».
