Ahir van complir-se 45 anys de les primeres eleccions de la Transició, convocades per Adolfo Suárez a l’empara de la Llei de reforma política. El qui havia estat secretari general del partit únic de la dictadura –el Movimiento Nacional– obria les urnes als dimonis més odiats pel franquisme, els comunistes i els separatistes, però encara no als qui duien la república al nom. En aquella estrena democràtica a ningú no se li acudia que l’extrema dreta pogués treure un gran resultat. De fet, els qui presumien de franquistes van esdevenir marginals, i la candidatura d’exministres de Franco que encapçalava Manuel Fraga a Alianza Popular, amb un programa semblant a la de molts partits conservadors europeus, va conformar-se amb un 8 % dels vots. Sortíem d’una dictadura i en teníem fresca la memòria de repressió, censura, prohibicions i manca de llibertats; quasi ningú no volia tornar-hi. Però tot això va passar fa gairebé mig segle, temps d’una generació i mitja. Els més joves dels qui van poder votar aquell dia ja han complert els 66 anys. Els seus fills han viscut sempre en democràcia, igual que els seus nets, alguns dels quals ja tenen edat de votar. I la memòria dels fets explicats no és tant poderosa com la dels fets viscuts (quan s’expliquen, i no sembla que s’hagi fet prou extensament ni a fons). Igual com la memòria de la guerra va tenallar tota una generació, la del franquisme va vacunar-ne una altra contra les temptacions autoritàries i a favor de les complexitats de la democràcia, però ja són majoria aclaparadora els qui no van experimentar conscientment cap de les dues etapes i només es fixen en què la democràcia és plena de defectes i l’Estat «de dret» no en garanteix alguns de substancials. Intentar vacunar-los contra els cants de sirena de l’extrema dreta titllant-la de franquista és una estratègia d’escàs recorregut, perquè l’acusació no els causa cap efecte; els sembla un fantasma d’un altre segle, sense relació amb el present.
