Prometo posar al servei del poble tot el que us puc oferir de mi, que és escolta, entrega i treball». Aquestes eren unes de les primeres paraules que pronunciava la darrera alcaldessa que ha assumit aquest càrrec a les nostres comarques. Alba Pérez prenia divendres passat el relleu de Josep Maria Feliu com a batlle de Navarcles i alçava feliç i riallera la vara que n’oficialitzava la presa de possessió. Un gest -el d’alçar la vara, allà on n’utilitzen- que d’aquí a tot just un any es repetirà multiplicat per gairebé tants ajuntaments com tenim, ja que serà a mitjan juny del 2023 quan es constituiran els nous plens municipals sorgits de les eleccions que es convocaran l’últim cap de setmana de maig. Conscient que criticar el que fan els altres és, en aquesta societat nostra, moneda corrent; que fer-ho de la política ja és gairebé patrimoni immaterial de la humanitat; i que posar-hi al centre els qui en son la infanteria (alcaldes i regidors) pràcticament és esport olímpic, sé que el que escriuré a continuació pot arribar a ser fins i tot impopular. Però és que sento admiració (no pas en termes de devoció, sinó de reconeixement) cap a totes aquelles dones i homes que assumeixen el repte de posar-se al capdavant d’una administració local. I ho dic ara, moment en què damunt la taula dels locals dels partits es van posant els noms que d’aquí a uns 9 mesos encapçalaran les candidatures que es presentaran a la comtessa electoral. Fer d’alcalde/essa en un municipi petit o mitjà amb voluntat de fer-ho bé és, s’ha de dir, un exercici de massoquisme democràtic. És un càrrec de 24 hores al dia els 365 dies de l’any que no entén d’hores de no exercici. Quan s’és batlle, tothom t’hi veu a totes hores, per al que calgui, i és evident que mai no es prenen les decisions a gust de tothom. Que molts cobren un sou? sí, evident i lògic. Que cobren prou? Requeriria una resposta amb molts matisos. Però és una funció imprescindible mentre no hi hagi qui demostri el contrari. I per a la bona salut democràtica, cal que les alcaldies segueixi recaient en persones que treguin hores d’allà on puguin, el que equival a exercir-les per vocació. Les crítiques els cauran igualment, i han de formar part (fonamentades i argumentades) d’aquesta mateixa salut democràtica. Però és necessari que hi hagi moltes Albes que alcin la vara amb iguals dosis d’orgull, d’il·lusió i de repte diari per mantenir amb les revolucions altes la projecció dels nostres municipis. El dia que no sigui així estarem a mans de simples gestors, la qual cosa equivaldrà a un anar tirant, que deixarà els pobles en somort.
