Final de curs. 6è de primària. S’acaba una etapa. No sé si és un punt i apart, un punt i seguit o un punt i final; però un punt o altre deu ser. Segur que la pedagoga Eva Bach m’ajudaria a aclarir aquest aiguabarreig de sensacions. Tinc un nus a la gola, noto un pessigolleig a la panxa i se m’entelen els ulls. Ens passem la vida educant pel dia de demà i resulta que quan arriba voldríem que fos el dia d’ahir. I plorem pels racons amb sentiments confusos de malenconia i satisfacció. I recordem el dia que els vam dur a l’escola bressol. Tampoc les teníem totes, és veritat; però teníem al davant una llibreta a punt per estrenar. I avui, quan rellegim, ens adonem que hi ha capítols que ens han quedat preciosos, d’altres per anar fent i altres, directament, desastrosos. Però hi hem deixat la pell i tota la nostra estimació. Si no ho hem fet més bé, és perquè no n’hem sabut més. I has d’aprendre a perdonar-te perquè, si no, no acabaries mai. I si aquell dia hagués fet allò en comptes d’això? I si…? I si…? I si…? I no. No hi ha marxa enrere. I, mal que et pesi, no pots rebobinar i tornar a gravar a sobre com les cintes de casset que teníem als quinze anys per escoltar la nostra música preferida. No tens més remei que assumir les vivències del passat i intentar pifiar-la una mica menys a partir d’ara. I consolar-te perquè ho vas fer a fi de bé. Diuen que quan tens fills aprens a perdonar els pares. A mi m’ha passat. En dono fe. I desitjo amb totes les meves forces que als meus fills els passi el mateix. I avui que el temps s’atura i et regales el record d’instants irrepetibles, pagaries el que fos per abraçar aquell nen de quatre anys que feia una rebequeria perquè volia pujar per onzena vegada al gronxador. I voldries tornar a coure puré de carbassó a la babycook. I fins i tot, engegaries la tele, tota sola al menjador de casa, per veure per enèsima vegada Les Tres Bessones i els fesolets màgics perquè com tothom sap, les tres bessones curen el mal d’orella qualsevol dia a qualsevol hora. I així en bucle. Perquè ara, que el dia de Reis pots dormir fins que el cor et digui prou, que no cal que t’esperis que marxi l’autobús dient adéu amb la mà quan se’n van de colònies i que et trobes el moneder escurat tot sovint, t’enyores. I agraeixes a qui sigui haver tingut fills perquè gràcies als fills hem pogut viure l’experiència de ser pares. I estàs contenta d’haver-los pogut acompanyar i de seguir acompanyant-los en el seu camí de vida perquè encara que ho vulguis no pots plegar mai de ser mare; no pots parar mai d’estimar-te els fills. I que consti, que sé per pròpia experiència que ser mare és dur i que entenc perfectament l’opció de molts homes i dones de no tenir-ne. I tant! Però si servidora tornés a néixer, tornaria a triar tenir fills. Sense cap mena de dubte. Avui es tanca la porta de l’escola i s’obre la de l’institut. Seguim aprenent de la vida!
