En un viatge a Venècia, la planta baixa on van hostatjar-me donava a una plaça discreta, de la que només destacava l’església baptismal de Vivaldi. El segon dia, en tornar al capvespre, vaig trobar que la plaça acollia una festa veïnal de benvinguda a la primavera. A l’escenari se succeïen les actuacions: la veïna que cantava, el veí que recitava, la colla de nens que explicaven acudits protagonitzats per l’equivalent italià del nostre Jaimito. En un lateral s’obsequiava tothom amb coca, pastissets i vi perfumat. Mentre me’n servien un got vaig insinuar una certa preocupació pel meu descans. «Oh, no pateixi, a les onze hem d’acabar, per les ordenances municipals». I, efectivament, a les onze i un minut els altaveus estaven desendollats, els focus, apagats, i el públic, cadascú a casa seva.
Això no passava en alguna avorrida capital nòrdica o germànica, sinó en una de les principals ciutats turístiques italianes. A les onze, silenci. No sé si els restaurants amb terrassa de la Riva degli Schiavoni ho complien de forma estricta, però a cent metres, i en plena celebració de la Biennale d’art, la pau nocturna era espectacular. Hi he pensat en llegir que un jutge ordenava a l’Ajuntament de Berga complir la normativa sobre horaris i volums de soroll al carrer i fer cas als seus propis serveis tècnics, que desaconsellaven la celebració dels concerts de Patum al costat d’una residència d’avis. La notícia sorprèn per dues raons. La primera és que Patum i soroll són termes equivalents, i un es pregunta què s’espera que faci el públic del concert a la una de la matinada. La segona raó és que els usos i tradicions del país tendeixen a la victòria dels sorollosos sobre els silenciosos. El dret a fer barrila, especialment lluny del propi domicili, sempre s’ha imposat a l’aspiració de dormir amb la finestra oberta quan el termòmetre es torna boig, com aquests dies infernals. La resolució judicial sobre els concerts de Berga és l’indici d’un canvi de tendència o és només una flor que no farà estiu?
