El president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE), Antonio Garamendi, va tenir la barra de manifestar, en unes declaracions emeses a La Sexta, que les empreses eren les principals perjudicades per la inflació i aprofità per demanar l’aplicació de polítiques econòmiques «ortodoxes».
Quan es parla de polítiques econòmiques «ortodoxes» es fa referència al pensament econòmic encara hegemònic, basat en la creença que, amb la total llibertat dels mercats i l’absència de regulació per part de les administracions, s’obtindria el màxim, tant de beneficis empresarials com de satisfacció dels consumidors. Suposant-se que, a partir de les decisions egoistes dels agents econòmics, s’arribaria a un equilibri, amb un creixement continu, que garantiria el màxim benestar.
És una visió irreal de l’economia que s’ha intentat vestir del rang de ciència, a partir d’algunes formulacions matemàtiques i estadístiques, però que, en realitat, els seus principis i les seves lleis sols es dedueixen d’un model imaginari, basat en la competència perfecta dels mercats, totalment inexistent.
Aquestes preteses lleis econòmiques, però, tot i ser falses, han condicionat les decisions dels governs. Va ser aquesta visió econòmica la que va provocar la crisi del 2008, amb la manca de regulació dels mercats financers, i a la que, incomprensiblement, se li va permetre comandar la sortida de la crisi, a base d’una austeritat irracional, retallades de l’estat del benestar i precarietat laboral. És a dir, a costa de la ciutadania.
L’única explicació que li veig al manteniment de la influència de l’economia «ortodoxa» és que ha esdevingut com una «religió», plena de creences basades en un mite (el model de competència perfecta), que serveix de base ideològica per mantenir l’statu quo i els privilegis de la gent poderosa, i que és emprat per infinitat de «creients» que, des de les institucions, els mitjans de comunicació, les organitzacions empresarials, la universitat..., reprodueixen aquesta visió interessada, com si fos una veritat absoluta.
I ara, des de la CEOE es demana retornar a aquestes polítiques de les quals són fervorosos creients, encara que han acceptat gustosament la intervenció de l’estat, contràriament al seu pensament, mentre els abocava, durant la pandèmia, milions i milions d’euros, que els va permetre socialitzar bona part de les pèrdues.
Sr. Garamendi, malgrat les seves declaracions, vostè ja sap que els més perjudicats per la inflació són els treballadors i que no són ells els responsables de la inflació, sinó que la provoca el comportament d’algunes empreses que, amb l’excusa dels increments de costos, estan especulant i apujant exageradament els preus, aprofitant que els hi permet la manca de competència en els mercats.
Hem de desemmascarar aquesta falsa religió suïcida que, per mantenir els privilegis d’una minoria, és la rèmora que no permet prendre decisions econòmiques racionals, que millorarien la vida de les persones, incrementarien la cohesió social i evitarien el malbaratament de recursos, que posa en perill la supervivència de les properes generacions.
