Quiosc

Regió7

Anna Vilajosana

Mare de guàrdia

Mare de guàrdia Xavier Serrano

No sé a quina muntanya m’hauria d’enfilar per veure el món de veritat. Si pujo fins al cim d’aquest turó aconseguiré copsar camps de cereals esgrogueïts, una feixa d’oliveres, la casa de pagès centenària, muntanyes al fons i una llengua de ciment per on llisquen cotxes. Però aquest tros de món no és el món sencer. El meu fill jeu al sofà deixa’t anar, amb un relaxament adolescent. Porta auriculars i riu mentre mira la pantalla del mòbil. No sé què l’hipnotitza i encara que em posés al seu darrere i fes un cop d’ull ràpid per sobre de la seva espatlla, no apareixeria en el seu món. Som dues vides que en els primers mesos de la seva en vam ser una, i que divergim i convergim a estones, entre les quatre parets d’una casa que és cuirassa i refugi.

I mentre alguns celebren la temperatura extrema perquè tenen la sort de ser a la platja i banyar-s’hi fins tard, altres lluiten contra les flames, baixen persianes i miren de sobreviure a la calor sense ventiladors i aires condicionats. El món és vertader però des de cap lloc es pot veure, de veritat, el món. I des de l’espai, la terra és lluny, i des de la lluna la terra ho és tot. I des del pati els estels són puntets de llum, forats d’un colador gegant per on s’escola l’esperança que ens rega quan mirem enlaire en la nit més negra i juguem a endevinar estrelles. EIs estalvis ens fan pensar en un capritx. I les ganes de viatjar se’ns refreden pels conflictes mundials, el canvi climàtic i els preus dels carburants. Només ens queda la felicitat minúscula entre besades, llençols i victòries diàries. Marina Garcés, al llibre Un Món comú, manté que «pensar, avui, torna a ser una aposta contra la depressió. Una forma d’alegria que no s’enganya ni vol enganyar. Que s’atreveix a no saber per aprendre novament i que parteix de la convicció que un món comú no és el món que reconeixem com a nostre, sinó el món que no acaba amb nosaltres. Les millors lluites són les que no acabarem nosaltres. Les millors històries, les que altres continuaran».

Miro l’adolescent del sofà. Ell continuarà amb aquesta història. Hi ha èpoques màgiques com la present en què totes les històries s’alineen, la de l’avi que quan era infant va viure la guerra i avui és aquí al costat de l’àvia que recorda les dates de naixement de tota la família, fins i tot la dels parents que ja no hi són. Que ningú us obligui a tenir descendència, però, si és el cas, aprofiteu-la. Ser pare o mare us farà persones més fortes gràcies a moments desconcertants en els quals sense guió ni text t’assembles al ficus del racó i optes per ser-hi present, de guàrdia, per si fas falta.

Compartir l'article

stats