Aquesta setmana a Regió7 s’ha fet ressò del tancament de la compravenda del mas Morera de Manresa per part del cantant porto-riqueny i parella de Rosalía, Rawl Alejandro, que justament va oferir fa uns dies un concert a Barcelona on va pronunciar un parell de frases en català i, posteriorment, va enviar un «Bon dia» a través del seu Twitter. Tot i no ser una fan dels que «perrean» -més aviat tot el contrari, de fet-, què voleu que us digui, m’agrada quan algun famós arribat de fora i, per tant, aliè als embolics provocats per uns quants oportunistes, utilitza el català. Sobretot, quan veus que ho fa amb naturalitat, mogut pel fet que (ell sí) ha entès que és la llengua de Catalunya i que, per tant, utilitzar-la és normal. Que no és cap provocació ni res que se li assembli, cosa que hi ha qui ha volgut instaurar a còpia d’inocular bilis a través de les xarxes socials, majoritàriament, que és un món que ens hem donat on la informació contrastada ha passat a ser el menys important. Rauw no és l’únic que ha parlat català perquè ha comprès que és la llengua del país. Ho fa Bruce Springsteen quan actua a Barcelona i ho va fer la mateixa Rosalía quan el 2020 va recollir el Grammy a Los Angeles per dedicar-lo als de casa seva, a Sant Esteve Sesrovires. La sensació que produeixen episodis com aquest segurament que no dista massa de la que devien experimentar els que en el seu dia van escoltar Pau Casals el 24 d’octubre de l’any 1971, quan va rebre la Medalla de la Pau de l’ONU i va dir allò de «I’m a catalan». Alineats amb els de la bilis, hi ha els que consideren que els enunciats de les proves de la selectivitat s’haurien de fer directament en català i castellà i que el sistema del formulari per preservar l’anonimat estrenat enguany, que els alumnes van omplir el primer dia i que havien de deixar a cada examen damunt de la taula per tal que els donessin la prova amb l’idioma que havien marcat, no és suficient. Quan parlem de la llengua no hi ha res anecdòtic. No ho és que s’intenti forçar el bilingüisme a la sele ni tampoc que una persona castellanoparlant se’ns adreci en català i que, veient que li costa una mica (com a tothom quan comença a parlar un idioma diferent al seu), correm a a parlar-li en castellà. No l’ajuda i és una actitud paternalista. El xicot de la Rosalía va fer una barreja sui generis en les paraules que va adreçar al concert i va escriure «bon dia» junt i «t’estimo» -una piulada que ja havia fet anteriorment- amb l’apòstrof on no tocava. I què? Prefereixo mil bon dies escrits malament que cap.
