Regió7

Regió7

Pere Gassó

Clara Ballarà Sampera

Pere Gassó Ollé

«La consellera hauria de treballarl’estiu amb mi»

Clara Ballarà Sampera. Ramadera de boví i escriptora. PERE GASSO

Els gens familiars ramaders van tenir més força que els estudis de magisteri. Això, traduït en el dia a dia, vol dir que quan el pare es va jubilar, la Clara Ballarà Sampera es va fer càrrec de l’explotació familiar, a Sorba, a la confluència de les comarques del Bages, el Berguedà i el Solsonès. El cuc per la canalla no l’ha perdut i ens ho demostra amb la capacitat pedagògica del seu conte ‘La Xica que sí que sí’, que arriba a la segona edició. Escriure és una de les seves debilitats. Com també ho és l’excursionisme, conèixer món i persones.

Com li hem de dir: pagesa, ramadera..?

Donat que el pare encara porta la terra i jo m’encarrego dels animals, m’he de considerar ramadera.

Què en queda de la Clara docent?

Unes hores, poques, com a professora de l’Escola Agrària del Solsonès. Els meus estudis van ser de mestra de primària, amb una menció musical. A l’agafar el relleu del pare, ja no hi va haver opció de dedicar-me al magisteri, però m’agrada aquesta col·laboració amb l’Escola Agrària per mantenir el contacte social. Amb els alumnes, en realitat, hi ha un intercanvi, on tots aportem alguna cosa. Jo transmeto coneixements de boví ecològic i ells també són font de vivències i d’experimentació.

El contacte amb els joves li deu servir per percebre si hi ha relleu generacional al món ramader.

Es nota interès per la ramaderia, però hi ha molts entrebancs. Hi ha factors que no ens posen fàcil viure de la ramaderia. Estem patint el canvi climàtic i amb la mateixa feina i els nostres camps produeixen menys. L’increment de la burocràcia, amb una normativa més exigent és un altre entrebanc. Els ramaders, cada vegada, hem de fer més treballs d’oficina. Ara, amb la guerra, encara s’ha posat tot més complicat, amb un encariment dels costos de producció. L’increment de preus acaba suposant una lleugera caiguda del consum. Aquesta és una feina sacrificada, amb moltes traves i el jovent s’ho pensa abans de fer el pas.

Vostè que té habilitats per escriure, si li posem al davant un paper i un bolígraf per fer una carta a la consellera, què li diria?

Més que gaires paraules, em centraria amb els fets. Jo sóc de les que aprenc molt de les vivències. Hauria de treballar a l’estiu amb mi. Després, veuria les coses d’una altra manera.

Les vaques són animals grans, amb més de 500 quilos. Com s’hi comunica? Ha de treure el bastó?

Tinc el mal costum d’anar al ramat sense bastó, sense res. Només l’agafo en el cas que detecti un animal rebel. Si aixeco el bastó ja sap què vol dir, no cal passar a l’acció. Mètodes tradicionals, com aquest, funcionen, no cal innovar. Amb el que s’obté més bons resultats és amb el premi. Donat que són animals gregaris, la recompensa va pel que va al davant i la resta segueixen. Els hi donem una farina que fem nosaltres, d’ordi i herb.

Si el bestiar és ecològic, vol dir que pastura molt.

Varia segons l’època de l’any, però es mouen sempre entre els boscos i els camps, quan són verds. El bosc és un bon recurs, una gran font d’alimentació. Tenim moltes hectàrees de bosc amb tanca elèctrica per pocs caps de bestiar. La densitat és molt baixa. Ens porta molta feina mantenir els tancats, però, a la vegada, s’alimenten de recursos del bosc, reduint els costos de matèria primera. També, en cas de foc, el bosc és molt més net, amb menys combustible.

Cada any hi ha incidents de persones, grans i petits, que s’apropen més del compte a les vaques.

Toquem fusta i esperem que, a casa, no ens hi trobem mai. La gent sol anar als bosc, a buscar bolets, en època de cria. La vaca és molt protectora quan té el vedell, se li aguditza l’instint agressiu. A més a més, no estan acostumades a veure moviment de gent. A la tardor sempre es pateix més. Nosaltres, amb el que ens hem trobat és amb boletaires que deixen obertes les portes del tancats.

Amb la dedicació que té a la ramaderia, li queda temps per escriure.

A l’estiu, durant les hores de més calor, no surts a fora perquè, almenys en el meu cas, no ho puc aguantar físicament. Aquesta franja horària la puc aprofitar per diferents activitats, entre les quals, treballar la creativitat. Puc escriure més per a mi o pensant en compartir-ho. A temporades et pots sentir més activa o no tant.

El seu llibre La Xica té molt bona acollida i va per la segona edició. En té al cap algun de nou?

Per mi escriure un llibre comporta un esforç molt gran, una autoexigència notable. De moment he recuperat el plaer d’escriure per escriure, sense fixar-me cap objectiu concret. Quan escric més és quan estic immersa en processos de reflexió personal. L’escriptura és una eina que et permet treure allò que portes a dins. D’alguna manera, t’alliberes.

Què li diuen els nens quan han llegit el seu conte que els permet viure la ramaderia?

Tenen una mentalitat molt oberta i se’ls hi ha de desvetllar la curiositat. He constatat que els infants tenen un gran interès per la meva feina. Perceps també que els falten més coneixements rurals perquè, per exemple, no saben la diferència entre les vaques de carn i les de llet. Quan els demanen colors de vaques, molts et diuen el negre i el blanc, el propi de les lleteres. Una vegada, un va dir que les vaques eren liles, com la Milka. Es posa de manifest una desconeixença amb les nostres arrels. Falta més connexió amb el món rural.

La pel·lícula Alcarràs podria ser un pas endavant perquè tothom conegui millor la vida a pagès?

Encara que no siguem del món de la fruita, la gent de pagès ens hi podem identificar, d’una manera o altra. És dolorosa, però està bé ensenyar les coses boniques i les que no ho són tant del dia a dia de pagès. Alcarràs també ens posa de manifest la invisibilitat de la dona. L’avi té el seu protagonisme, però l’àvia gens.

Ha escrit un conte d’històries de vedells i vaques. És de les que s’ho passa malament quan un animal es porta cap a l’escorxador?

Sóc molt realista i sé que forma part de la meva feina. Al principi sí que ho vivia amb tristesa, però amb els pas dels anys amplies la perspectiva de la mirada professional.

En tot cas, pot estar tranquil·la perquè el nivell de benestar és molt alt.

En producció ecològica hi ha una normativa estricta que obliga que estiguin més temps amb la mare i que, pràcticament, no puguin estar mai estabulats. Nosaltres fem cicle tancat, sempre estan a la finca fins que van a l’escorxador. Això fa reduir les malalties i l’estrès.

A casa vostra porteu trenta anys fent producció ecològica. Té mèrit.

Va començar el pare amb pocs animals i, mica en mica, va anar creixent. Al llarg dels anys ha acumulat un coneixement i una experiència, que m’ha traspassat amb dedicació. A mida que han passat els anys, la demanda de carn ecològica ha crescut. Durant la covid hi va haver un increment destacat. Es nota més sensibilització envers els productes de proximitat i ecològics. Nosaltres sempre hem evolucionat a partir del boca-orella. Mai no ens han faltat els clients.

Les dones ramaderes heu tingut poca visibilitat, si més no fins fa uns anys.

Les dones, mica en mica, entrem en aquest sector, fins ara molt masculinitzat. Hi comencen ha haver grups organitzats, com Dones del món rural o Ramaderes de Catalunya, entitat del qual en formo part. Compartim inquietuds i promovem diferents activitats. Que estiguem al sector del boví som molt poques. Jo en conec quatre. Treballar amb vaques comporta un cert risc que cal assumir.

Algun incident amb el seu bestiar?

Sí, per despistada.

Viure com vostè, i la seva família, en un punt on conflueixen tres comarques, deu comportar maldecaps.

Pel bestiar, durant temps, havíem d’anar a Berga i, a la vegada a Manresa. Vam poder unificar-ho tot i ara depenem del Bages.

El dia a dia amb quina població teniu més relació?

Som a prop de Cardona i Solsona. Depèn del que vols fer vas a una localitat o una altra. Per tràmits oficials, la referència és a Manresa. Per sort, hi ha tràmits administratius que els podem fer digitalment.

ELS 4 CANTONS

Tothom té el que es mereix?

No.

Millor qualitat i pitjor defecte.

Espontaneïtat i autoexigència.

Quina part del seu cos li agrada menys?

No m’ho he plantejat.

Quant és un bon sou?

El que valori la feina que es fa.

Quin llibre li hauria agradat escriure?

Haru, de Flavia Company.

Una obra d’art.

Els grafittis de Valparaiso.

En què és experta?

En aprendre.

Què s’hauria d’inventar?

Un lector de persones.

Déu existeix?

Que jo sàpiga, no.

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?

Ara Malikian.

Un mite eròtic.

Ara ja no, abans Brat Pitt.

Acabi la frase. La vida és...

Atrevir-se davant la incertesa.

La gent, de natural, és bona, dolenta o regular?

Tots tenim parts fosques i parts lluminoses.

Tres ingredients d’un paradís.

Amor, animals i empatia.

Un lema per a la seva vida.

Fallar també és progressar.

Compartir l'article

stats