En l’acte de professió mèdica celebrat fa uns dies a Gironella es va evidenciar de nou allò que ja sabem de fa temps: falten metges de família i en manquen, sobretot, per ocupar plaça en zones apartades de la capital. D’aquí la importància d’iniciatives com de l’ICS a Catalunya Central, encaminades a atreure nous residents de medicina i infermeria familiar i comunitària. Els incentius, tal com indica el doctor Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona, no han de ser tant de tipus econòmic (que també) sinó organitzatius. Cal poder compaginar el servei amb la docència i la investigació, disposar d’un entorn laboral que permeti un treball en equip, en xarxa i amb les infraestructures necessàries. Amb tot, el dèficit de nous metges de família és general, si bé té més afectació en aquells territoris tendents al despoblament. Falten metges arreu i no és per manca d’estudiants de medicina. Molts dels futurs metges descarten fer de metge. Si més no, fer de metge de família. S’estimen més optar per cursar una superespecialització, decantar-se per la investigació o anar-se’n a l’estranger, on diuen que surt més a compte de viure i treballar. Exercir de metge de família, en aquests moments, és tan valuós com fer-se d’una onegé. Treballar en condicions no és només percebre un sou digne, sinó poder desenvolupar-se en unes condicions de feina adequades. En aquesta professió, com a l’ensenyament, la voluntat i la vocació dels professionals es poden donar per descomptades, però cal que no els exigim més d’allò que l’altra gent estem disposats a assumir. Els deleguem tasques i responsabilitats que tal vegada no els correspondrien, amb el temps just per anar passant tanda cada cinc minuts, en el cas dels metges, i amb pacients cada vegada més impacients i, de vegades, tan poc col·laboradors com aquell malalt que, en ser visitat pel seu metge de capçalera, respon a la pregunta de què li passa, amb un: «I a mi què m’explica? És vostè qui m’ho ha de dir. És vostè qui ha estudiat per metge, no pas jo».
