Diu la dita, repetida mil vegades, que «els incendis forestals de l’estiu s’apaguen a l’hivern». S’entén que a l’hivern anterior, quan s’ha de dur a terme la política forestal necessària per minimitzar el risc que els focs esclatin i creixin fins tornar-se incontrolables. Però tal com estan les coses a Catalunya, caldran uns quants hiverns per desactivar el polvorí en que s’han convertit les masses forestals. Uns quants hiverns i uns quants milers de milions d’euros que s’hauran de treure d’un altre lloc, i ja se sap que els arbres no es queixen de les retallades, a diferència dels usuaris dels serveis públics i els funcionaris que hi treballen. Sonen tambors de recessió i vindran mal dades per gastar en mesures de sanejament forestal que, a més a més, segur que toparan amb reticències d’alguns ecopaisatgistes. Dos terços de la superfície de Catalunya són massa forestal, una xifra que no para de créixer. Actuar sobre dues terceres parts de la superfície del país és un objectiu francament ambiciós. D’altra banda, tres quartes parts dels boscos són de propietat privada, el que significa que tenen uns amos responsables de fer-hi la prevenció d’incendis, però això suposa unes despeses considerables que no abordaran si no tenen una expectativa de benefici, per moderat que sigui, ja que ningú no llança els seus diners aigüera avall. Si tenir els boscos nets i accessibles, amb tallafocs eficaços en intervals regulars, fos una activitat rendible, els propietaris ja ho estarien fent, o altres inversors els estarien comprant.
Al llarg de la seva història mil·lenària, Catalunya ha arrencat molts arbres i arbustos per fer uns espais de conreu que després ha abandonat, deixant-los convertir en teies a punt d’encendre. Si això ja ha creat un paisatge altament inflamable, el canvi climàtic ha acabat de complicar l’escenari amb l’aparició, cada cop més freqüent, de quadres com el d’aquests dies. Si us plau, que no arribem a dir «quan fou mort el combregaren» mentre mirem els turons pelats.
