Regió7

Regió7

Joan Barbé

Uns apunts a l’«Apuntador»

L’Apuntador, la publicació mensual de l’Ajuntament de Manresa, ha tornat després de dos anys d’absència. M’han deixat un exemplar a la bústia i l’he llegit recordant aquells anys, ja en fa uns quants, en els que s’editava com una agenda per donar a conèixer totes les activitats que es duien a terme. Era quan a les entitats ens fèiem un fart de córrer perquè si no arribaves a l’hora no hi sorties, i ja se sap que les impremtes necessitaven el seu temps per arribar a màquines i imprimir, un temps que sovint no coincidia amb les dificultats d’un col·lectiu o altre per assegurar els recursos que demandava l’organització, abans de confirmar la celebració. Això va canviar amb l’era digital i tot va passar a ser més àgil i immediat. Ara ja no és una agenda, el butlletí té l’objectiu de difondre les notícies d’interès ciutadà, majoritàriament les que genera el mateix consistori, lògicament sempre apuntant els encerts i mai els errors, procurant que la quantitat passi pel davant de la qualitat informativa. Amb el ressorgiment de la històrica iniciativa de comunicació, he pensat que seria bo fer un parell d’apunts al nou Apuntador: Plenament immersos en les noves tecnologies, quan es tendeix cada vegada més a estalviar paper per qüestions mediambientals i de sostenibilitat, calia fer-lo en aquest format encara que el paper, això sí, sigui reciclat?, podríem acceptar que sí, perquè una part de la ciutadania encara no accedeix a la informació pels canals digitals, però calia a totes les bústies? Ho dic perquè fora dels domicilis ja n’he vist uns quants, no pas pocs, llençats a les voreres o arxivats a les papereres. No es podia fer una tirada més reduïda, escollir uns punts de distribució i que les persones interessades el poguessin recollir allà? Entenc l’objectiu, el de fer-lo arribar a tothom per explicar que s’estan fent coses, totes amb mirada positiva, sobretot quan ja s’ha començat amb allò que en diuen precampanya, començant la cursa per sortir a la foto a menys d’un any dels propers comicis municipals.

Aquest primer apunt em porta a fer-ne un de segon: com que l’Ajuntament no és Borgen, ni Catalunya és Dinamarca, aquí la comunicació institucional no està en mans de funcionaris obligats a ser objectius i posar la seva professionalitat a disposició de qui mani, sigui del color que sigui, sinó que l’assumeixen càrrecs de confiança; qui sortirà més a la foto i a qui beneficiaran més els temes tractats en un butlletí pagat amb fons públics, a mesura que els números avancin i la data de les eleccions s’acosti? Coneixent la realitat de la comunicació, tant institucional com privada, són només un parell d’apunts sense cap mala intenció que m’han passat pel cap. Doncs això, anirem llegint, observant i apuntant.

Compartir l'article

stats