Quiosc

Regió7

Adam Majó

XUT A PALS

Adam Majó Garriga

Director General per a la Promoció i Defensa dels Drets Humans de la Generalitat

El carregador

Aprincipi d’aquest mes la Comissió Europea va tancar un acord amb els principals fabricants mundials de dispositius mòbils per utilitzar el mateix connector (l’USB-C) per a tots els aparells i totes les marques. Ens estalviarem tones d’escombraries electròniques i aturarem l’expansió del calaix dels carregadors, mòbils vells i cables diversos que tots tenim a casa. Més enllà d’això, però, aquest és un perfecte exemple que ajuda a entendre fins a quin punt els estats nació són cada cop més artefactes anacrònics incapaços de fer creure a ningú a part de a les seves sofertes poblacions.

I això continua sent cert malgrat el petit canvi de paradigma que estem vivint a partir de la confluència de factors diversos. La pandèmia ens va fer adonar del perill de dependre de subministraments essencials provinents de l’altra banda del món. L’increment del preu dels carburants ha encarit el transport en general i el comerç de llarga distància de manera especial. Les inestabilitats i la impredictibilitat ens fa desconfiar del futur i de les estructures excessivament extenses i complexes. I un cert col·lapse logístic –els famosos colls d’ampolla–, conseqüència de la mateixa globalització i de la incorporació al mercat global de cada cop més territoris i poblacions, provoca encariments sobtats de preus i escassetat de productes i matèries. Tot això ha fet dir a molts que estem assistint a una desglobalització, a una marxa enrere en la interconnexió accelerada que hem viscut els darrers quaranta anys. I sí, però menys. Hem fet trenta passes en una direcció i ara en fem una en direcció oposada, però no tornarem ni de lluny a la situació de quan jo era petit i anàvem a Andorra a comprar Kiris.

La mala salut de la globalització és –i perdoneu-me el clixé– de ferro. Aquest escurçament moderat i relatiu de les cadenes de producció i consum no passen per recuperar l’escala estatal/nacional sinó per enfortir les regions d’abast continental o quasi continental. I això, ara i aquí, es diu Europa. Amb un equilibri entre grandària, pes i coherència interna prou bo com per fer asseure els poders econòmics, militars i polítics del món. Ja sigui per imposar un carregador universal, per aconseguir una pau raonable a Ucraïna o per impulsar de veritat la descarbonització de les nostres vides.

L’Europa política no és la solució màgica ni la condició suficient de res, però la no Europa, mantenir o reforçar l’actual esquema d’estats nació, és la garantia segura de la irrellevància i una autopista perquè les grans corporacions i les dues superpotències maneguin el món sense comptar amb ningú més.

Per cert, qui ho ha entès perfectament és l’independentisme escocès, que gràcies al seu europeisme incondicional, oposat a l’aïllacionisme anglès, ha aconseguit aparèixer al món com una proposta cooperativa i solidària en lloc de disgregadora i egoista, que reduiria el caos en lloc d’incrementar-lo. I això, tal com estan les coses, agrada. Prenguem-ne nota.

Compartir l'article

stats