Si pensa que el seu carril de l’embús sempre és el més lent, no s’hi atabali: els conductors dels altres carrils creuen el mateix. És una percepció que la ciència ha estudiat i aclarit. Resulta que ens adonem molt dels objectes que ens avancen i molt poc dels que nosaltres avancem. Probablement és un reflex condicionat dels temps en què havíem d’estar pendents de tot el que se’ns apropava per l’esquena, no fos cas que es tractés d’un tigre amb dents de sabre. A l’autopista ens passa el mateix, amb l’afegit del mal humor: cada subjecte que ens supera és una ofensa. I quan som nosaltres els que avancem, no tenim recepció telepàtica dels penjaments formulats pels desconeguts que deixem enrere. En aquest curiós fenomen sensorial resideix l’explicació del misteri que es resumeix en aquesta pregunta: si a Manresa quasi ningú no va en bicicleta, com és que en notem tant la seva presència, de vegades fins i tot invasiva? Segons el treball de diagnosi del Pla de Mobilitat Urbana Sostenible, PMUS, de la ciutat, presentat fa poc, menys del vint per cent dels manresans posseeixen una bicicleta, i només una minoria d’aquesta minoria la utilitza de forma diària o quasi diària. El resultat de multiplicar una minoria per una altra és que menys del dos per cent de tots els viatges interns per la ciutat es fa en bicicleta, la qual constitueix el cinquè mitjà després de les sabates de caminar, el cotxe, l’autobús i la moto, i per davant del patinet (de moment). Llavors, si n’hi ha tant poques en circulació, per què les veiem tant? Doncs pel que dèiem al principi: perquè envaeixen per sorpresa el nostre camp visual i ens provoquen un cert neguit. Ens avancen com una ventada mentre passegem, o se’ns posen al davant al semàfor i després ens obliguen a frenar, o ens fan morir d’enveja quan van i venen de la vorera a la calçada com si res... Són poques però destaquen com una cabreta saltadora en el ramat de xais que som la resta d’usuaris de la via pública.
