Quiosc Regió7

Regió7

Nuria Sensat

UN COP D’ULL

Núria Sensat i Borràs

Sociòloga

Millor una barreja

L’estiu convida a vestir-se de molts colors, obrir la nevera i arreplegar la fruita fresqueta que hi pugui haver, tallar-la i ja tenim una macedònia. La Patum té també una beguda emblemàtica, la barreja. L’article d’avui doncs, també serà una barreja, una macedònia, una combinació de diferents coses que han passat aquests darrers dies. Sens dubte, la calor, que no m’atreveixo a dir-ne extrema perquè els experts diuen que això cada vegada anirà a més en els propers anys; però déu n’hi do les temperatures a les que estem arribant. I vet aquí que ja pot apretar, ja, el sol que aquí no s’obre ni una piscina, no fos cas que trenquéssim la norma i s’hagués d’avançar uns dies: l’arribada de socorristes, l’obertura de la concessió del bar, els controls de seguretat, revisar l’estat de l’aigua de la piscina... Burocràcia, burocràcia, papers, papers que constaten que ni allò que sembla tan evident pugui ser possible. Caldrà esperar a Sant Joan perquè les obrin, ja avanço que sinó canvia molt el tema, el proper dia 24 m’hi penso passar el dia.

Amb la calor han arribat els focs, malauradament en portem més de 200 al país, tot i que de moment la cosa no ha marxat de mare. Però tot just acabem de començar l’estiu i aquest darrer cap de setmana hem anat d’ensurt en ensurt, excepte el nostre govern. El president i la consellera de presidència tenien una reunió a Suïssa amb la Marta que no podia esperar, no es podia canviar de data o fer-la per videoconferència. No, no era possible. Perquè el partit va primer que el govern o si més no, és el que sembla. Se’m fa difícil entendre què carai era tan important per marxar i deixar darrera seu una fumata negra, negra. En paral·lel, la consellera d’Exteriors era al Senegal tot visitant un dels cantautors referents del nostre país, Lluís Llach. Tampoc acabo d’entendre què hi va anar a fer, què era tan rellevant. Però en fi, aquesta és l’agenda política del nostre Govern. Un Govern de perfil baix que sembla que es posi de costat. Prova d’això és el lamentable final dels Jocs d’Hivern. Aquests jocs no es faran, però el temps perdut, els diners malgastats i les expectatives generades a un territori finalment, no aniran enlloc. Es dirà que la culpa és de l’Aragó, millor dit del seu president, en Lambán. Que aquest home ha fet tot el possible per posar-hi entrebancs és obvi, però no era previsible que totes aquestes coses poguessin passar? Amb els anys que aquest govern (ERC i Junts) reivindiquen el dret a l’autodeterminació, de veritat pensaven que les estructures de l’estat (Villarejos de torn) facilitarien una candidatura catalana? S’ha de ser o molt innocent o una mica babau. Suposo que la reflexió del Govern era que aquest podia ser un tema que mostrés la gran capacitat de gestió, de fer política. Bé, doncs, ni una cosa ni l’altra. Però és igual, no passarà res, perquè ni aquí ni enlloc passa mai ben bé res. Això sí, quan arribin les eleccions ens sorprendrem que l’abstenció continua augmentant, que la desafecció és cada cop més gran i haurem d’acabar aplaudint que Vox no pugi en escons, malgrat que el preu a pagar sigui que tinguem governs de majoria absoluta del PP.

El que ha passat a Andalusia tampoc és cap sorpresa. Tot i que el més preocupant és la fragmentació de les esquerres: una llàstima que continuem sense aprendre res, sense tenir capacitat d’articular un espai ampli i inclusiu. No és fàcil, perquè la dificultat no rau tant en la proposta política, en com i què fer, sinó en generar complicitats personals, fer confiança. Això necessita de temps i generositat. Però no n’aprenem i, de moment, el projecte de Yolanda Díaz, al qual tants esforços han dedicat Colau i Oltra és un fracàs més sense pal·liatius.

Compartir l'article

stats