Sovint, una visió particular i parcial que observa els mateixos símptomes al llarg del temps proporciona una bona perspectiva del que està passant a una escala més gran. De la meva visió de com treballa de portes endins el Govern català, la conclusió que en trec és que no és un govern, sinó dos, i no dos governs compactes, sinó dues sectes on conviuen bombolles aïllades entre elles i desconnectades d’una bona part del món real; bombolles on els alts càrrecs (amb nobles excepcions) viuen absorbits per la pugna visceral entre ERC i Junts; eixordats pel soroll manicomial que qualsevol nimietat genera a les xarxes; crispats per les limitacions de l’autogovern; atrapats en circuits ineficients fruit de la hipertròfia burocràtica i del seu propi desgavell; i insensibles al que passa fora del petit món que formen dos partits, tres xarxes socials i quatre mitjans de comunicació on creuen que es decideix la seva carrera i la seva reputació. Per exemple, hem comprovat que els importa un rave quedar malament a Manresa, a Berga o a Solsona, on creuen erròniament que no es decideix res de la seva lluita insomne per la victòria o la supervivència. I amb una concepció tan restrictiva, egocèntrica i desinformada del que és important un govern no pot anar enlloc. Que és on estem anant.
