Ahir va ser la revetlla de Sant Joan, la gran diada del petard descontrolat, enguany sota restriccions diverses per allò dels incendis. Des que tinc memòria, aquesta és la festa (o la setmana!) dels espetecs sense ordre ni concert –a diferència dels espectacles pirotècnics. Quan era petit hi havia les cebetes, els «mistos garibaldi» (verinosos!), les piules com a model més prim de petard de metxa, i a partir d’aquí, diàmetres i potència sonora creixents. Jugar a tirar petards sempre ha format part del programa, i a certes hores els carrers recollien una sonoritat de metralladora desinhibida. Sant Joan és això, però per a quant de temps? Sobreviurà aquest aspecte de la revetlla? I una revetlla sense pólvora, mereixerà aquest nom?
L’amenaça és la combinació de tres premisses evidents .
Primera premissa: tirar petards és sobretot una afició infantil. Els grans solen dir que ho fan per la mainada, i si ells ho diuen bé ens els hem de creure, oi? Si no existís la mainada tampoc no existiria la nit de petards; si de cas, ordenats i elegants castells de focs anunciats al web de l’Ajuntament.
Segona premissa: al contrari que a la mainada, als gossos els petards no els agraden gens; de fet, pateixen de valent i quan s’apropa la revetlla no saben on amagar-se. Aquests dies els digitals i les xarxes han anat plens de consells veterinaris per ajudar-los a passar el tràngol. Pensant en el millor amic de l’home, les revetlles haurien de ser silencioses.
Tercera premissa: l’estadística diu que els catalans hem deixat de tenir nens per dedicar-nos a tenir gossos. Des de fa una dècada el nombre dels segons supera el dels primers. Si la tendència es manté no trigarà a arribar el dia que hi hagi el doble de mascotes que d’infants. I els adults amb gos superaran de molt els adults amb menuts a casa.
La conclusió és clara: si els qui pateixen pels petards (els gossos) arriben a ser el doble dels qui els gaudeixen (els nens), els espetecs tenen els dies comptats.
