No en recordo el nom. Era un dels nois grans del barri, quan gran per a una nena que encara no havia entrat a l’adolescència significava que ell estava a punt d’acabar-la. El recordo desimbolt, desvergonyit, envoltat de quitxalla quan, les setmanes abans de Sant Joan, recorria les cases del barri, picant a les portes dels veïns i als timbres dels blocs de pisos (poquets, tot sigui dit), per avisar-los que, quan s’acostés la nit del 23 de juny, tornaria a passar per recollir totes les andròmines velles que ja no necessitessin i que poguessin cremar bé. La foguera del barri es feia a tocar de casa meva, a tocar, al descampat que hi havia davant de la via del tren que ens separava de l’antiga i desapareguda foneria SAF. Jo la podia mirar, cremant altiva, des del balcó. La nit de Sant Joan era, llavors, en el meu imaginari, la nit més important de l’any, la que testimoniava que començava l’estiu. Era la porta d’entrada a la llargues i xafogoses tardes de juliol, als gelats de gel de maduixa i llimona fets a casa, al clor de la piscina dels cosins dels meus cosins i a la promesa d’un agost amb alguns dies de vacances de sal i sorra.
Al descampat on cremarien tots els mobles vells mentre els adults brindaven amb cava i nosaltres menjaven coca de crema i de pinyons, el ritual se seguia fil per randa. El noi del qual no recordo el nom, ajudat pels veïns i veïnes i acompanyat de tota la canalla de genolls pelats, col·locaven cadires, portes, armaris i tauletes de nit atrotinades en una pila que es volia cada cop més alta i on s’amuntegaven quilos i quilos de trastos que cremarien quan el sol es pongués. La foguera, amb la mànega preparada des del terrat de la meva tieta (per si de cas), s’alimentaria fins ben entrada la matinada. Era, ens deien, la nit més curta de l’any però tots nosaltres pregàvem perquè fos la més llarga.
Aquell descampat on creixien sense control una figuera (que encara hi és), un presseguer (que ha mort aquest any), moltes pruneres, males herbes i empipadors esbarzers era el paisatge més fascinant que podia mirar des del balcó de casa. Un paradís per a la imaginació on, en general, teníem prohibit entrar però on ens colàvem quan havíem de recollir les pilotes que acabaven penjades de qualsevol petita branca. I per Sant Joan, barra lliure per entrar, sortir i jugar enmig del que, per a nosaltres, era com una selva ignota. La foguera es va acabar quan van tapiar el descampat, que encara existeix, i van netejar l’espai, que no devia ser gaire salubre. Però, sense la foguera del costat de casa, Sant Joan va deixar de ser, en la nostra curta biografia, la curta nit més llarga de l’any.
