Atrapat en el temps d’un ascensor de vidre, càpsula espacial que ens eleva i ens porta més enllà. Que totes les nits siguin curtes i tots els dies llargs amb una claror tan poderosa que permeti atendre les urgències i les foteses, i desvetllar de la letargia els somnis abaltits per tanta inacció. Que tot sigui possible perquè així ho hem decidit. La nena fa girar la bengala i les espurnes dibuixen una estrella. Els estels poques vegades es deixen veure arran de terra. La coral del taller de cançons de l’Ajuntament de Manresa canta a la Plana de l’Om davant la flama procedent del Canigó i les veus es barregen amb l’aire i marxen muntanya amunt i, com el foc que encén les fogueres, recorren un tros de país. Que tothom passegi, que canti, que ocupi carrers, que camini per trobar-se, per trobar-nos. Que res pesi. Que tot sigui lleuger. Que mai més ens guanyi el fred, ni per dins ni per fora, que l’any de debò comenci avui amb la por atemorida per tant de foc i soroll. 

Faig servir paraules robades perquè de tant escoltar-les me les he fet com a pròpies. Com quan ric d’aquella manera que només ho sap fer ella, i noto en el so estrident del meu somriure la seva música. També, de vegades, moc les mans per imitar-la. Potser només ho faig perquè m’agrada posar-me a la seva pell, fer d’ella un instant. Quan camines molt al costat d’algú acabes marcant el mateix ritme, com el pare i el fill que passegen agafats de la mà al meu davant. Tenen el mateix cos prim, braços llargs i cabells enrinxolats. Ben aviat el petit serà com el gran fins que el substituirà de manera natural, un creixerà i l’altre decreixerà fins a desaparèixer.

 Recupero el llibret Canigó, de Verdaguer, edició del 1944, que em va regalar algú fa molt de temps. Hi va deixar el punt de llibre posat a la pàgina 34 on diu: «De l’aromer ne plouen de groguenques, / de bolbes d’or del Potosí polsim; del magraner poncelles vermellenques, / de pedres fines irisat ruxim». 

Comptem els anys per cursos i la revetlla de Sant Joan és sempre final i inici. Imaginem-nos com són d’importants les escoles i no només pel que s’hi aprèn a l’aula -que també-, sinó per tot el que hi passa mentre hi som. Estic convençuda que em vaig fer gran un dia que era a classe a primer curs a l’institut i vaig mirar per la finestra. Era tard i el sol es ponia. El cel, rogent a la llunyania, i la foscor exterior era tan intensa que contrastava amb la il·luminació blanca i pura dels fluorescents del sostre. Vaig mirar tan enllà com vaig poder, amb tantes ganes que vaig fugir d’allà on era. Quan fuges una vegada ja no pots parar de fer-ho.