Ara entenc per què els anuncis de contactes van desaparèixer de les pàgines d’aquest diari. Essent Manresa la ciutat de l’Estat amb més infidelitats per metre quadrat, segons confirma el portal de cites Asley Madison, quin sentit té oferir pagant un servei que es pot obtenir de franc? I és que només cal sortir al carrer o fer un tomb per les xarxes per endevinar darrere cada mirada, en cada escot o en la prominència generosa dels pantalons una invitació a la promiscuïtat. Queden pocs fronts sense marcar. D’aquí la moda de les gorres. No pas pel sol, sinó per dissimular les embanyades testes. Què devem tenir els manresans i les manresanes perquè, a més a més de lladres, pillos i gormands, siguem molt infidels? No crec pas que sigui perquè som més fogosos que enlloc. En això, sembla que anem bastant a la cua d’altres ciutats. Qui sap si no és per la necessitat d’elevar l’autoestima, tan tocada després de tanta crònica negra. Si la raó fos aquesta, en les ciutats amb més orgull de ciutat entre els seus habitants predominarien, sens dubte, les serenates solitàries. També es podria deure a una qüestió estadística relacionada amb la longevitat dels seus habitants. És lògic pensar que on hi ha més esperança de vida hi ha més frisança i cacera de panys i codonys. Intento treure’n l’entrellat rellegint els textos de Joan Jordi Miralles, El castell de Trempafort (un best-seller manresà del qual a hores d’ara encara ignorem l’autor) i la lletra de la cançó de L’últim tango a Manresa de La Trinca. Posats a buscar un senyal que ho presagiï, fins i tot especulo amb la possibilitat que el misteriós raig de llum de la Llum no fos de llum. Comptat i debatut, arribo a la conclusió que tot deu ser més senzill. No és que els manresans siguem més infidels. És que mai no hem estat fidels. I qui es consideri lliure de pecat és que no és prou manresà.
