Diu la llegenda que sant Mamés va ser un nen torturat salvatgement, igual que els seus pares, per negar-se a abjurar de la fe cristiana. I que va deixar sorpresos els seus capturadors quan va aconseguir amansir els lleons que, en teoria, l’havien de devorar. Aquest episodi és un dels més de 7.000 que integren el martirologi romà, és a dir, el catàleg de sants i màrtirs que l’Església catòlica difon entre els seus seguidors. Molts d’ells són falsos, és clar; es tracta d’històries inventades, però serveixen per mantenir viva aquesta creença en el que és paranormal que coneixem com a fe. Res a objectar sempre que no es pretengui imposar aquest credo vital a qui no ens mola la cosa religiosa. En tot cas, jo prefereixo agafar-me a coses més tangibles, com la música.
Però resulta que fa uns quants dies vaig tenir l’enorme fortuna d’assistir a un esdeveniment molt semblant a un miracle: la transformació de la catedral del futbol en un temple gegant del rock, tot i que, sincerament, no va ser només això. Perquè el concert de Fito Cabrales i els seus Fitipaldis davant 45.000 persones va simbolitzar moltes coses. Que es pot ser profeta a la teva terra; que la generositat en un escenari lluu molt més que la supèrbia; que no és incompatible haver-se convertit en ídol de masses per exercir de bona persona; que hi ha moltes ganes d’enviar completament a la merda les restriccions de la pandèmia i, sobretot, per damunt de tot, que aquesta complicitat universal de sentiments que pot generar la música, igual que l’art, el cine, la literatura... és a dir, la cultura, és la millor recepta per espantar les mosques de les nostres baralles quotidianes. I, a més, el gran èxit d’audiència televisiva va desmentir aquesta collonada que algú es va inventar que els espectadors fugen de la petita pantalla quan sona música en directe.
Resumint, que hi ha hagut i hi haurà més concerts, però a la nit de San Mamés flotava a l’aire una cosa especial. A veure si serà veritat allò del nen i els lleons...
