Quiosc Regió7

Regió7

Joan Barbé

Joan Barbé

Guionista i autor

Rèquiem per Can Vila

El pas del temps t’assegura ser cada vegada més ric en vivències i records, però també et garanteix moments de tristor quan els escenaris s’esborren. El tancament de l’activitat a la masia Can Vila d’Artés ha estat una d’aquelles notícies que, per a moltes bagenques i bagencs de les generacions nascudes a la segona meitat del segle passat, suposa desenterrar un grapat d’anècdotes i experiències viscudes que ens han fet com som. Més enllà dels darrers vint anys d’activitat de restauració popular, en un indret que ha servit per segellar-hi compromisos de futur, trobades per recordar el passat, o gresques per ajudar a somriure una mica més al present; la masia de Can Vila va ser una casa de colònies en la qual moltes generacions, des dels moviments del MIJAC o els escoltes, hi vam passar estius o caps de setmana descobrint l’amistat i obrint-nos a la vida adulta, primer acompanyats de qui ens va dedicar de forma altruista el seu temps, la seva il·lusió i el seu talent; i després, en alguns casos, acompanyant per posar uns granets de sorra construint el clima necessari per viure unes experiències, uns valors, unes relacions i unes amistats, que encara perduren. A més de les activitats de lleure en format excursionista, Can Vila era un referent de l’associacionisme cultural i polític; allà hi vam fer estades per posar en peu espectacles teatrals, hi vam escoltar les primeres reflexions d’un activisme català que ens faria estimar la nostra nació, escoltar i aprendre cançons, aplaudir concerts que ens van remoure la passió, la revolta i la inspiració; i passats els anys hi tornàvem per fer nous projectes, compartir trajectòries i fer memòria per no oblidar d’on venim; per no perdre el nord en aquesta tasca tan complicada, massa sovint, de saber on anem sense desviar-nos del propòsit.

Ara el bisbat de Vic no ha renovat el lloguer de la històrica masia pel mal estat de la teulada, segurament es podia fer una reparació puntual, però s’ha estimat més plantejar una acció integral de reforma per donar cabuda a altres activitats en tot l’espai; el que no s’ha explicat és amb quins terminis es faran les obres, quines seran aquestes noves activitats i, sobretot, on acabarà la titularitat de l’immoble. Ja se sap que per molt que ens demanin posar la creu a la declaració de renda, argumentant valors celestials, ens han demostrat que la prioritat de beneir els interessos del rendiment patrimonial passa al davant d’altres de caràcter més social. Hem perdut un espai que ha complert uns objectius de convivència, formació i creixement personal, que no dic pas que mereixi un rèquiem cantat; n’hi haurà prou amb no oblidar els moments viscuts, les èpoques enyorades i les lliçons compartides, d’una masia que ha vist fer-nos grans.

Compartir l'article

stats