Fa mig segle, abans de la caiguda del mur, quan el gran debat ideològic era entre capitalisme i socialisme marxista, les esquerres europees afirmaven que als Estats Units el més semblant a un polític republicà era un polític demòcrata, ja que tots dos partits consagraven el lliure mercat com a font de tota veritat, l’imperalisme com a destí manifest de la nació, i la guerra com a forma normal de fer-se valdre a qualsevol racó del planeta. En resum, que no hi havia gaire diferència entre els presidents Johnson i Nixon. El mur va caure (i se’n van aixecar d’altres) i avui la major part del debat polític parteix de donar per consolidada una economia de mercat cada cop més esclava de l’especulació financera, marc restrictiu en el qual es mouen les alternatives més o menys liberals o socialdemòcrates. Però ni aquest fet ni la persistència de les vocacions imperials i del bel·licisme no signifiquen que no hi hagi dretes i esquerres. Hi són, com hi eren llavors. Perquè fa mig segle, als Estats Units, no era el mateix promoure lleis per garantir la igualtat de drets civils als negres que restringir el seu dret al vot. En això no tots els polítics eren iguals, i, per cert, avui torna a passar: apareixen a certs Estats normatives electorals orientades a afavorir els votants republicans. Tampoc no era el mateix reconèixer l’avortament com un dret fonamental de tots els ciutadans a tot el país, com va succeir fa mig segle, que negar aquest reconeixement i permetre que els Estats més reaccionaris implantin prohibicions pròpies d’una dictadura teocràtica, com acaba de decidir un Tribunal Suprem modelat per Donald Trump. I no és el mateix fomentar que la gent vagi pel carrer armada que fer tots els possibles per evitar-ho, per parlar d’una altra sentència del mateix tribunal. A la nostra parcel·la de món hi ha debats semblants, que ara s’etiqueten com a «guerres culturals», quan en realitat són batalles polítiques sobre els drets dels ciutadans. Els nostres drets. No ens despistem.
