Pedro Sánchez decideix abaratir un 50% el transport públic estatal i un 30% l’autonòmic, i el conseller Puigneró fa dues coses: primer, acusar-lo de populisme, i segon, anunciar que la reducció catalana també arribarà al 50%, per no ser menys. Una rebaixa amb tres cinquens de populisme espanyol i dos cinquens de populisme nostrat. El primer té clares motivacions electoralistes, mentre que el segon persegueix un objectiu de justícia social. El primer es finançarà amb càrrec als diners que l’Estat no té però que demanarà als mercats del deute. El segon... vaja, amb els problemes financers que escanyen la Generalitat, no sé d’on sortiran les virolles. Surtin d’on surtin, al final totes dues subvencions les acabarem pagant els contribuents, més d’hora o més tard. Els governants esperen poder-nos passar la factura quan s’acabin la crisi d’inflació i la recessió que es pronostica, però el cert és que encara arrosseguem retallades pel catacrac de fa catorze anys, i quan no és un all, és una ceba.
Això del populisme ve d’antic; com a mínim de l’antiga Roma, quan s’enfrontaven els populares, líders que impulsaven mesures com la redistribució de terres i la reducció dels privilegis que la classe alta, amb els optimates («els millors»), contraris a qualsevol canvi. Els primers tenien el suport del poble, i els segons, de la majoria del Senat, on es reunien els grans terratinents. Els líders populares més coneguts, els germans Graco, van ser eliminats per les armes, com anys més tard Juli Cèsar, que també gaudia del favor de les masses i l’odi dels senadors. Com que la història la solen escriure les elits, el concepte de populisme va ser cobert d’un oprobi que encara dura. Qualsevol mesura que gasti diners públics en les classes populars rep aquesta acusació, perquè en el món hi ha dues menes de subvencions: les populistes i les altres. Subvencionar el transport públic és populisme, electoralisme i endeutament. En canvi, subvencionar l’òpera és alta cultura i orgull nacional.
